Realitat o virtualitat

Un relat de: mel

Junts hem obert l´ entrada al món intel·ligible, al món virtual, al món irreal, miratge del sensible. Des d´ aquí no podem saber si seguim junts en el món real o si una onada de desconeixença i fredor ens ha dut a ribes diferents. Aquesta inquietud per saber si has travessat la frontera, si he acaronat el teu cor o sols un plàstic protector em duu a imaginar-te ,absent en el meu terra i el meu sostre, propera a tu, propera al teu somriure que tantes vegades he vist silenciat, buit de color i que ara en el pensament, resulta l´ arc de sant Martí rera un dia de pluja.

Què son sentiments si es viuen lluny del seu objecte? Allò que en puc dir amistat prop teu podria ser coneixença o la mirada d´ uns estranys. Sobra molt més que la distancia, sobra un vidre fred i opac, sobren paraules ben lligades, sobren hores i hores de mans esteses que no saben si s´ estan tocant.

Falten mirades, rialles, somnis, abraçades, calor i realitat. Sé que la nostra veritat és en algun lloc i em nego a pensar que estigui encara per escriure´s. Tu i jo no hem inventat res però hem creat sensacions del no-res.

Aquestes sensacions intenten construir la meva confiança però ve la ventada de llunyania, silenci i boiror a ensorrar-la. Necessito saber si sóc dins el teu cap o sols una joguina més per configurar el teu món efímer d´ alegria i idealisme. No vull jugar a ser aquella peça que no saps si va en el buit que falta. No vull tibar més del fil per veure si queiem tots dos.

Per tot això ara penso en tu, en el viatge que hem iniciat per camins de núvol i estels fugissers i en el moment futur però proper del retrobament on sabrem si la veritat i la realitat són en els nostres ulls o ens hem perdut en el vol. Així, seguiré imaginant- he fins el moment que mirant- he als ulls el teu rostre reflecteixi la meva ànima i el meu cor segueixi el ritme de les teves passes.

I ara, rera aquest instant en que ja conec el destí de les nostres mirades, sento que tu, font de miratges, de castells de sorra i de paraules ensorrades en acer, has caigut en la virtualitat del món que et confereix, ets una peça més dins la irrealitat del moment, de la foscor del passat o de la nit de somnis que ja no formen part del meu present.

He decidit, i si el teu cor no té suficient seda per coneixer la veritat, segueix movent fils i fils de la teva propia titella perque és precisament la teva màscara la que, caient al buit, t´ha portat de nou a la foscor. Potser mai vessaràs cap llagrima pensant en mi però si per el contrari, ho fas, pensa que llavors, jo ja seré algú feliç en un món real, lluny de la teva virtualitat.

Comentaris

  • tercer relat...[Ofensiu]
    Capdelin | 25-01-2005 | Valoració: 10

    i s´ha acabat....ohhhhh!... segueix escribint, no em deixis ara...
    tens tants recursos, periodista!!!... tant vocabulari, riquesa acumulada i enfortida pels sentiments... que la paraula escrita per a tu és com... oxigen natural que respires... escrius, però no destapes totalment... ataques dolçament, però sembla que no mates, apallisses amb suavitat, però amb una eficàcia demoledora... és l´etern periodisme dels artistes, la nua paraula servida netament la que més despulla i crema...
    veig que ets forta, positiva, humana també, però no tova, d´acer femení enfortit amb una ànima ben arrelada en idees clares, que sap remontar el vol en moments difícils...
    de nou un petó i una abraçada REAL no virtual...
    ( quina sorpresa tan agradable he tingut avui... i ELLA no m´havia dit res! )

  • la caixeta xinesa[Ofensiu]
    mel | 21-01-2005

    si, la vida és com una caixa xinesa, obres i et trobes una nina somrient, segueixes obrint i ten trobes una de trista, pero al final, la última de totes l´obres somrient. feliç de la sort d´haver viscut, d´haver lluitat i d´haver sentit.Segur que tot i les caigudes has trobat o trobaras la felicitat.jo ho he fet.un petonas guapisima

  • q maku[Ofensiu]
    red_sh | 20-01-2005 | Valoració: 9

    Es un relat molt bo escriune molts mes seguire amb impaciencia que escriguis molts mes relats felicitats

  • Esquivar els sotracs del cami...[Ofensiu]
    Paika | 20-01-2005 | Valoració: 10

    saps que m'agrada molt aquest escrit i no sé si parles del que jo m'he imaginat, pro ho sembla... suposo que ja sas que vull dir...
    però tots aquets sotracs que de tn en tant ens fan caure, en el fons són les lliçons amargues que ens dona la vida. les que ens ajuden créixer, les que esgarrapant-nos i fent-nos mal ens fan segui lluitant, i ens demostren que sempre per molt uqe no ho sembli trobarem alguna cosa millor i alguna cosa en que millorar... (se men va la olla... ho sento....) ptonets wapixima!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de mel

mel

18 Relats

38 Comentaris

31487 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Podriem dir que estudio Periodisme, que fa poket que m'he tret el carnet i q tnc un cotxet, tinc una lluna amb dos estels tatuat al tormell dret, tinc deu mil coses dins "el bolso" on mai trobo el mòbil quan em sona, tinc l´habitació desendreçada i pleeena de llibres que algun dia vaig llegir i que potser demà tornaré a agafar, m´encanten les plujes d´estels, el mar, l´olor d´herba molla, ser dalt d´un escenari,"un sonet per tu" de Martí i Pol, caure, aixecar-me, escriure, escriure i escriure. I per sobre de tot en cada paraula, cada somriure, que sempre intento dibuixar, intento travessar el mirall com l´Alícia i decobrir nous indrets.