Mirades congelades

[Un somriure. Dos petons. Messos de casualitats. Futura providència]

Mai es pot prometre l'eternitat dins la immortalitat de dues vides però avui hem congelat instants imperfectes, mirades properes i ments en connexió sense esperar, sols creient en la possibilitat que el destí decideixi per nosaltres.

Escric per escriure o potser és un intent d'immortalitzar un moment nou, una sensació de calma que envaeix la meva ànima. Sé que el vent s'endurà paraules i que alguna melodia em portarà la veu d'allò que no vaig sentir i sé també que no correrà la sang ni les llàgrimes.

No hi ha buidor ni esperança ni batec que em rossegui per dins. No busco caricies expectant ni rostres nous que m'envoltin d'energia el cor. Tampoc necessito que arribi un retorn. Només crec en el silenci de la soledat i del retrobament amb els colors que envolten el meu món.

Crec en mi i en el poder d'unes nits sota la lluna plena, de viatges llargs i de llibres per estrenar sota sols de tranquil·litat. Espero saber-me lliure, nova i eterna, capaç de tot, incansable lluitadora que recorrerà l'estiu creixent sobre les seves arrels.

Inexplicablement somric i gaudeixo del meu únic somriure. Parlo i m'omplo d'unes ales que em pertanyen, d'uns somnis que tu també tens i que algun dia compartirem sigui de la manera que sigui. Tot valdrà la pena.