Intensitat

Un relat de: mel

Puc sentir-la dins meu, com una petita bola de neu que poc a poc va desfent-se cobrint de gel i aigua el seu entorn. Amb la petita diferencia que en lloc de gel, em cobreix de claror, de tendresa i d'escalfor. Somric quan penso en les mirades nedades pels meus ulls i en les paraules tan ben cuites del moment. Somric, res més. Em sento l'ànima plena de llum com si una onada hagués refrescat els seus límits ampliant així les seves fronteres. Sé que ara podria arribar fins i tot a acaronar la teva, a quilòmetres lluny.

Tan se val si sentiràs el cant de les sirenes o et taparàs les orelles per poder seguir la travessia. Tan se val. Ara l'únic important és que sento i que visc. La vida dóna poques ocasions per poder sentir-nos l'ànima, escoltar-la, viure-la, i entendre-la sols des del nostre balcó, sols des del nostre cos. Habitualment confonem sentir amb compartir, estimar amb renunciar i creiem que l'única manera de sentir-nos vius és dir t'estimo, fer l'amor o regalar el nostre cor a uns altres batecs. Potser de tan en tan aniria bé mirar-nos ben endins, on no es contempla un infinit, allà on ningu hi entrarà mai i somriure.

Tinc les ales esteses i un gram de por al cos al sentir la intensitat tan endins,tan aprop i veure el seu reflex a la teva mirada. Ara tan sols vull contemplar el seu rostre amb els meus ulls i aprendre a no deixar-la morir. Em sento tan viva que podria cridar que sóc aquí. Sé que m'entendries si et digués que puc fer florir una llagrimeta pel mateix motiu que somio somriures. És ella, l'estrelleta que puc seguir veient amb els ulls tancats, que puc dibuixar quan la foscor comenci a encendre's, aquella que ens ha allunyat del quilometre zero, la intensitat. Sentir és viure i viure és molt més que seguir caminant.

Comentaris

  • Rellegint-te...[Ofensiu]
    dunes | 07-04-2006

    "La vida dóna poques ocasions per poder sentir-nos l'ànima, escoltar-la, viure-la, i entendre-la sols des del nostre balcó, sols des del nostre cos"... permet-me robar-te aquestes paraules, perquè només amb això estàs donant veu a aquella sensació d'ofec en què necessites el teu espai per sentir-te teva, únicament teva...
    Quan trobes aquest espai, que comparteixes amb la solitud -i no com a sinònim de tristesa, sinó com a desencadenant del més bell dels silencis: el teu silenci, el teu descans-, quan el trobes, dic, sents la llumeneta de l'ànima que sembla que des d'endins et canta un no sé què...
    M'alegra que la teva ànima et xiuxiuegi paraules càlides i et dugui als marges de la intensitat. Ja ho saps, no deixis mai de sentir, ni desendrecis el teu espai, aquell on busques trobar-te amb tu... però què t'he de dir que no sàpigues ja? :) Una abraçada, preciosa.

l´Autor

Foto de perfil de mel

mel

18 Relats

38 Comentaris

33784 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Podriem dir que estudio Periodisme, que fa poket que m'he tret el carnet i q tnc un cotxet, tinc una lluna amb dos estels tatuat al tormell dret, tinc deu mil coses dins "el bolso" on mai trobo el mòbil quan em sona, tinc l´habitació desendreçada i pleeena de llibres que algun dia vaig llegir i que potser demà tornaré a agafar, m´encanten les plujes d´estels, el mar, l´olor d´herba molla, ser dalt d´un escenari,"un sonet per tu" de Martí i Pol, caure, aixecar-me, escriure, escriure i escriure. I per sobre de tot en cada paraula, cada somriure, que sempre intento dibuixar, intento travessar el mirall com l´Alícia i decobrir nous indrets.