Qui ets?

Un relat de: mel

L'Angie reposa dins les pàgines d'un guió teatral, és la protagonista del drama que empaperarà de cartells la ciutat amb un mig rostre vessant una sola llàgrima. No és ella ni l'actriu que representa el seu paper sinó una model de carn i óssos qui posa per la publicitat de l'obra. Són tres quarts de dues del matí i algú ha oblidat el guió al pati de butaques després d'un assaig intens. L'Angie, invisible encara, decideix sortir a fer seu l'escenari per primera vegada a la història. La seva consciència crida dins seu com un martellet que s'aturi, que un personatge està fet sols per la fantasia, no per la vida real.

Ella es manté ferma al·legant que sovint la realitat supera la ficció. Es repeteix a ella mateixa que probablement el món no notarà la presència d'un personatge confós entre tanta peculiaritat. Així doncs, satisfeta de la fermesa de la seva voluntat, surt del seguit de fulls que l'han empresonat fins al moment. S'aixeca de la butaca on reposava i poc a poc passa la seva mirada per tot l'espai que sol representar-la. Què fals és tot, pensa. Graó rera graó, puja a l'escenari i camina com una trapezista amb por a caure de la corda que la sosté, la mirada altiva i les cames temoroses però segures. Seu al sofà central i intenta pensar en l'objectiu de la seva fugida. -Vull buscar algú que em conegui?, desitjo una ànima real que plori i rigui per mi i no per ella?, anhelo saber qui sóc?.

L'Angie parla en veu alta perquè ningú li ha ensenyat a silenciar els pensaments profunds ni a pensar que parlar amb un mateix és cosa de bojos i tantes i tantes coses que aprenem subliminalment els humans. L'eco de les seves paraules li portà la resposta. L'Angie, un personatge inventat per algun escriptor de moda, volia trobar algú que sent o no sent actriu sàpigues representar-la com calia, sentint-la i estimant-la, farta de tanta falsedat, de tanta tonteria sentimentalista i tanta supèrbia intentant copiar la seva vida.

Havien passat pel seu nom desenes d'actrius que sols sabien fer caure llàgrimes per les seves misèries, noies que creien que el problema eren la resta, que volien guanyar aplaudiments i s'oblidaven de fer bé l'Angie. De manera que va sortir al carrer a buscar allò que li faltava. Dies i dies va passar la noia de paper passejant per la ciutat, preguntant a la gent si podies escoltar-la i viure-la, sovint la prenien per boja, algú altre s'aprofita de la seva innocència per agafar-li els peus i anclar-los-hi a terra amb obsessions terrenals. I algú, potser cansat de la seva pròpia vida decidí seguir-la i tatuar a l'ànima part de l'angoixa que oprimia el pit de l'Angie. Finalment, tots la deixaven sola i més perduda encara dins els seus pensaments.

Ja feia mesos que l'Angie vagava per avingudes, places i parcs quan de sobte just davant seu troba una petita llum, aparentment enganyosa però útil al cap i a la fi. Un nen d'uns cinc anys jugava amb la seva germana que ni tan sols caminava de menuda que era. El nen provava d'explicar un conte a la petita que escoltava atenta:

- I quan la princesa tornà al palau es dirigí al gran mirall que presidia l'habitació i li preguntà: mirallet, on trobaré la sort? I cobrint d'una llum violeta la cambra, el mirall reflectí camins d'arena i aigua salada, senders d'un verd tan intens que cremava als ulls i deserts de polsim ataronjat on les petjades es transformaven en besades dolces. D'aquesta manera, la princesa conegué el significat del valor i la gosadia i decidí marxar a conèixer tot allò que els seus ulls encara no havien vist ni els seus llavis tastat.

Embadalida, l'Angie decidí que el que li calia era un bon mirall i recorregué totes les botigues del barri antic de la ciutat buscant alguna peça d'antiquari que hagués estat en palaus reials. Quan trobà el més proper a això i també a la presa de pèl més gran, se l'endugué al teatre. Preparà un seguit d'espelmes envoltant el marc daurat i afegí de música de fons el soroll del mar enregistrat en un disc de vinil. L'Angie es situà davant del mirall i lentament comença a despullar-se mentre els seus ulls verds resseguien les línies del seu cos. Llavors, sols pell i batecs, formà part del seu reflex pur i neutre. Amb la punta dels dits dibuixà imaginaries rectes al seu alter ego simulant la creació d'un nou jo. Els segons corrien per la resta de món i el reflex del mirall xiuxiuejà algunes paraules inintel·ligibles abans de pronunciar un breu monòleg:

- Ets qui vols ser, qui t'han fet viure, qui t'han fet estimar. Ets i sols vols creure que algú cobrirà de realitat cada metre quadrat del teu món. Però t'equivoques al pensar que tot corre enllà de les teves venes perquè ets tu qui canviarà el teu propi destí. I tu et preguntes qui ets? Sols mira en tu, on ets i on vols ser i et trobaràs. Els altres son com tu, una part més de la realitat, on cadascú fa el seu paper.

L'Angie es girà gairebé automàticament i agafant les sabates de taló que la separaven del terra fa uns instants trencà el mirall amb tanta força que sols quedà el marc daurat com a prova que allí, el calidoscopi de la vida havia estat violeta, com la cambra de la princesa. Amb el ritme de les onades del vinil, baixà els graons de l'escenari. Tancà els ulls i respirà fons. Un peu rera l'altre tota la seva nuesa quedà comprimida en folis enquadernats a l'antiga i l'Angie passà a ser de nou un personatge ara trobat dins la immensitat del seu petit món que trobà la sort en les paraules d'algú que era sols ella mateixa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de mel

mel

18 Relats

38 Comentaris

33783 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Podriem dir que estudio Periodisme, que fa poket que m'he tret el carnet i q tnc un cotxet, tinc una lluna amb dos estels tatuat al tormell dret, tinc deu mil coses dins "el bolso" on mai trobo el mòbil quan em sona, tinc l´habitació desendreçada i pleeena de llibres que algun dia vaig llegir i que potser demà tornaré a agafar, m´encanten les plujes d´estels, el mar, l´olor d´herba molla, ser dalt d´un escenari,"un sonet per tu" de Martí i Pol, caure, aixecar-me, escriure, escriure i escriure. I per sobre de tot en cada paraula, cada somriure, que sempre intento dibuixar, intento travessar el mirall com l´Alícia i decobrir nous indrets.