Cercador
Quiet Eudald!
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
“ding, ding, ding, ding, ding..."
Aquell so desagradable l’havia acompanyat tota la vida. De fet, hi vivia al costat. Fins i tot l’havia fet servir de rellotge (“apa, a treballar”, es deia). De petit el seu ding era amenaçador (“quiet Eudald!”, deia la mare amb autoritat). I és clar, més endavant era ell qui pronunciava aquestes mateixes paraules (“quiet Martí...”, li deia). Durant un temps, el ding de les 8:36 li semblava música celestial: la Rita passava amb la pressa de qui perd el tren i ell la sospirava en secret des de la finestra.
Ara però, la insistència puntual del seu so penetrant l’ha convertit en un avís insuportable. I més quan la puntualitat és l’última de les seves prioritats. L’acaben de jubilar uns malparits que han decidit que ja no serveix per l’única cosa que sap fer: premsar taps de suro. Ara el senyal d’avís només li sembla una barrera estúpida. Una manera de fer perdre el temps a la gent. Una enganyifa, com la seva merda de jubilació. Perquè tothom sap que quan sona el senyal acústic i baixen les barreres del pas a nivell, el tren encara triga una bona estona a passar. I tot i així ningú gosa creuar. Tothom s’espera. Potser perquè el seu ding encara té un no sé què d’amenaçador o potser perquè amaga la fermesa de la mare: “quiet Eudald”. I tot això amb una freqüència de vint minuts!
Què collons. No sé què hi faig esperant com un marrec obedient. Avui passo.
“Eudald Cantallops i Mitjans, ha mort el 20 d'octubre, als 61 anys. La seva esposa, Rita Camps; fill, Martí; pares, germans, nebots, familiars i amics preguem per la seva ànima. Cerimònia demà, a les 16 hores al tanatori. Descansi en pau.”
Gustau
Aquell so desagradable l’havia acompanyat tota la vida. De fet, hi vivia al costat. Fins i tot l’havia fet servir de rellotge (“apa, a treballar”, es deia). De petit el seu ding era amenaçador (“quiet Eudald!”, deia la mare amb autoritat). I és clar, més endavant era ell qui pronunciava aquestes mateixes paraules (“quiet Martí...”, li deia). Durant un temps, el ding de les 8:36 li semblava música celestial: la Rita passava amb la pressa de qui perd el tren i ell la sospirava en secret des de la finestra.
Ara però, la insistència puntual del seu so penetrant l’ha convertit en un avís insuportable. I més quan la puntualitat és l’última de les seves prioritats. L’acaben de jubilar uns malparits que han decidit que ja no serveix per l’única cosa que sap fer: premsar taps de suro. Ara el senyal d’avís només li sembla una barrera estúpida. Una manera de fer perdre el temps a la gent. Una enganyifa, com la seva merda de jubilació. Perquè tothom sap que quan sona el senyal acústic i baixen les barreres del pas a nivell, el tren encara triga una bona estona a passar. I tot i així ningú gosa creuar. Tothom s’espera. Potser perquè el seu ding encara té un no sé què d’amenaçador o potser perquè amaga la fermesa de la mare: “quiet Eudald”. I tot això amb una freqüència de vint minuts!
Què collons. No sé què hi faig esperant com un marrec obedient. Avui passo.
“Eudald Cantallops i Mitjans, ha mort el 20 d'octubre, als 61 anys. La seva esposa, Rita Camps; fill, Martí; pares, germans, nebots, familiars i amics preguem per la seva ànima. Cerimònia demà, a les 16 hores al tanatori. Descansi en pau.”
Gustau
Comentaris
-
Fantàstic![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 18-11-2017 | Valoració: 10
Em sembla un relat fantàstic, de veritat! Ahir era a Montcada i Reixach, van abaixar la barrera perquè venia un tren. En el minut o minut i mig fins que va passar, tothom va creuar la via, incloses dues dones amb croses. Després diuen que moren tantes persones a Montcada creuant les vies. Entre suicides i inconscients, Déu ni do! Una abraçada.
Aleix
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!