QUAN LA FE ENS FA CECS

Des que havia conegut el Gran Pare, la seva vida havia canviat. Va començar introduint petits canvis: va deixar d’utilitzar perfums, ja no s’eixugava els cabells, comprava per necessitat i no per plaer... Havien de ser detalls que resultessin imperceptibles pel Francesc, perquè ell no estava preparat espiritualment per poder entendre-la. Era un bon company de vida, però la seva visió de les coses era massa pràctica i senzilla.
El Gran Pare, en canvi, era profund, era un poeta de les lletres i del moviment. Conèixer-lo li havia donat un nou sentit a la seva existència terrenal, que tan difícil se li feia darrerament, perquè, com ell explicava, el paradís estava a prop.
Aquell vespre, se sentia com la nena que estrena unes botes d’aigua, però va actuar seguint la rutina; van sopar en família enmig de rialles i de converses entrecreuades, va explicar un conte als nens i va acompanyar-los al llit, on els va fer l’imprescindible petó de cada nit. En acabar, es va preparar la bossa que necessitava pel suposat viatge de feina de l’endemà mentre el Francesc li comentava que gravaria el concert de coral dels nens perquè el pogués veure a la tornada.
A la matinada, va sortir de casa amb pas ferm i decidit, de fet, ni es va aturar en passar pel davant de l’habitació dels petits. Seguint les indicacions del Gran Pare, va marxar amb la bossa buida, perquè al paradís no feia falta res, però no es va descuidar les targetes de crèdit, ja que la vida terrenal estava plena de peatges que el Gran Pare havia de pagar per poder continuar sembrant.
“Vola, Colometa, vola cap al cel, que la primavera ja ve de camí...”, cantaven amb entusiasme l’Iris i el Jan en el seu primer concert mentre el Francesc els feia un primer pla.

I, mentre ells cantaven, la seva mare s’enlairava amb l’esperança de trobar en un altre lloc el que aquí li havia mancat.

LLUCMA