Quan els trens eren de vapor

Quan els tren eren de vapor

Abans i parlo de fa molts anys, quan els trens eren de vapor, eren més de fiar. Agafar el tren també era una aventura però no en el sentit pejoratiu com ara, en que les incidències son el pa nostre de cada dia, ja sigui perquè no passen o ho fan amb retard. Com que molts no teníem cotxe, la millor opció si ens volíem moure pel territori era el tren. Trens amb vagons de fusta i màquines de vapor que paraven a totes les estacions.

Jo estava molt familiaritzada amb aquests trens doncs amb els pares i germans els agafàvem sovint per anar des de Barcelona a Figueres o a Sant Miquel de Fluvià, a veure els avis. Recordo l’estació de França, una estació immensa, sempre amb molta gent amb un vestíbul molt ampli, amb llargues cues davant les guixetes.

La Llagosta, Gualba, Riudellots de la Selva, Celrà... poblacions que per sempre més he tingut associades a les seves estacions. A la de Cardedeu, lloc on des de fa molts anys resideixo, venedors de borregos i carquinyolis s’apropaven amb la seva mercaderia a l’arribada del tren i molts els en compràvem. Fins i tot en algunes parades hi havia temps per baixar i anar al lavabo. Quan el tren començava a xiular, els passatgers havien d’estar alerta per tornar a pujar-hi i no perdre’l.

Sempre he sigut molt aficionada a viatjar en tren i mirar com el paisatge va canviant més de pressa, més a poc a poc al meu costat. Una vegada vaig anar fins a Milà. Una altre a París amb vagó llit i recordo la sensació molt relaxant d’adormir-me acomboiada pel sacseig sobre les vies.

El tren, sobretot per les persones que com jo ens maregem fàcilment, tenen una gran avantatge sobre els cotxes... Algú s’ha marejat mai anant en tren?

El que m’ha motivat però a escriure aquest relat, ha sigut un fet que va tenir lloc tot just acabada la guerra civil. Els protagonistes van ser els meus pares, en Joan i la Lola quan encara festejaven.

Als estudiants d’enginyeria se’ls demanava, un cop acabada la carrera, fer pràctiques en diverses indústries. Al Joan li va tocar fer-les a la Renfe per aprendre el funcionament de les màquines de vapor. Per aquest motiu sovint viatjava al costat del maquinista en la línia Barcelona-Portbou. La Lola en aquell temps passava moltes temporades a Palau, un petit poble a mitja hora de camí de Sant Miquel de Fluvià. Quan el Joan s’assabentava que passaria a prop d’aquesta població, enviava un telegrama a la Lola i tal com havien quedat, aquesta s’apropava al riu fins a un punt on podia veure perfectament el tren travessar el pont de ferro sobre el Fluvià. Tan sols eren uns instants. El fum, el frec de les rodes sobre el pont, el xiulet del tren, i el gran moment en que el Joan amb el braç fora de la màquina i la Lola dempeus a la riba, se saludaven.

Un dia però, la sorpresa que el Joan havia preparat no va reeixir com era d’esperar. Quan el tren va xiular entrant al pont, la Lola mirant enlaire va veure que juntament amb la salutació li llençava un paquet... El podria agafar? Nervis a flor de pell... El paquet, una capsa de bombons, va caure a l’aigua i el riu se`l va emportar corrent avall... Desencís i alhora emoció desbordant. Romanticisme en estat pur.

Avui dia els mòbils supleixen tants coses... Els ‘telegrames’ d’abans no tenen res a veure amb l’immediatesa dels whatsaps dels enamorats d’avui plens d’emoticones, imatges i paraules boniques. Vivim en un mon en que tot és ràpid, com els AVES. Algú es pot imaginar que el fet que acabo d’explicar pogués passar en un tren d’alta velocitat?

El tren a vapor, el pont de ferro, el xiulet, el fum i el Fluvià passant per sota. Un riu que fa molts anys se’n va endur goludament uns bombons llançats per un enamorat a la seva noia...