Cercador
Quan apareguis per la porta, no miraré (Repte 288)
Un relat de: deòmises- Compartir:
En travessar aquella porta sabia que res ja no tornaria a ser com abans. L'esperava palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que semblava haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarites que no lligaven gaire amb el paper de cel·lofana que embolcallava el ram). Adolorida per la llum intensa de l'exterior de l'edifici, va somriure-li lleument. Una frase parca de benvinguda va trencar el silenci tens que es respirava entre els dos. Però, malgrat l'aparent fredor, la veu càlida del seu marit l'allunyava d'olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.
Un minut després d'haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se'l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d'ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l'acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.
Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l'escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d'una vegada per totes, s'enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...
-Anem, Joana, la mare ens espera.
Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l'assassinat dels seus dos néts a mans d'ella.
Comentaris
-
Suggerent![Ofensiu]Unaquimera | 16-04-2008 | Valoració: 10
Jo ja el coneixia, aquest relat... És clar, vaig ser la jutgessa d'aquest repte!
Em reafirmo: Aquest és un relat en prosa Suggerent, altament Suggerent ( la majúscula no és una errada de tecleig ), ja que l'escena provoca d'altres en la imaginació de qui la llegeix, en lloc d'explicar...
És un relat breu, com correspon a un repte amb limitacions en aquest sentit, que en realitat és el començament... o potser el final, d'una trama molt més extensa i dramàtica.
En veritat, la descripció inicial va creant expectatives, oferint ambient i situant la lectora, deixant caure un detall aquí, una possible indicació allà; quan gairebé acaba el relat, llança de cop un munt de propostes que desboquen la imaginació: per què...? com... ? i...?
I ja posats a donar-li tombs a aquesta història, que ha causat un allau de probabilitats des de la meva imaginació en totes direccions, em pregunto: en boca de qui s'ha de suposar la frase del títol? I de nou se'm desboca una ficció i una altra...
Destaco una frase preciosa: "Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l'escalfor del sol, lluny del captiveri, ... " Ah, evoca perfectament un moment deliciós, una sensació no per breu menys encisadora!
Suggerent és la paraula que més li escau, definitivament!
Després dels 300 xuxons, rumacos i petons que t'he deixat al Fòrum, Ttenvio una abraçada suggeridora,
Unaquimera
l´Autor
373 Relats
1011 Comentaris
308309 Lectures
Valoració de l'autor: 9.91
Biografia:
Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.
Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.
Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;
Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.
***
Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...
***
deomises@gmail.com
EL MEU BLOG:
Es desclou la tenebra...
Lluís
13.05.1978