Purgatori

Purgatori



Feia dies que estava pansit. Patia massa emocions noves i estranyes per al meu cor novell en l’amor, i tenia el cervell tendre per atendre sensacions desconegudes.

Aquella tarda vaig sortir del niu a la recerca d'aire fresc. Fugint de la incògnita del motiu de la meva estada a la terra, vaig dirigir les passes, inconscientment, cap a dalt de la muntanya, cap al cel, cercant un paradís on trobar descans i consol.

Quan caminava carrer amunt per la barriada alta de la ciutat, va caure la foscor i una espessa boira embolcallà el paisatge. La temporada de tardor ja ho té, això. Les llums dels fanals i dels cotxes transportadors de conductors eixelebrats, semblaven fars en un mar de fum.

I de sobte la vaig veure... tots els meus sentits es van concentrar en la imatge d’una construcció darrere d’una baixa muralla de parets grises, amb una glorieta que hi sobresortia a cada banda de la porta d’accés. 

Era una casa senyorial, preciosa. Restava a les fosques, imponent, amb la façana tènuement il·luminada entre la boira pels fanals del jardí.

De la paret de les glorietes naixien dos braços metàl·lics que finaven amb un globus de llum blanca cadascú. Semblaven dues llunes plenes, i permetien llegir als vidres, en sentit vertical, la paraula ‘Purgatori’.

Havia arribat al meu destí incert? Era allò un oasi en forma de treva? Una àrea de descans de la desesperació?

Adduït per una irrefrenable curiositat, em vaig acostar a la porta. Començava a notar una sensació de benestar quan l'interior de la casa es va il·luminar. En un lateral hi havia una terrassa amb sofàs, i per tot arreu van aparèixer persones amunt i avall preparant l'obertura del que semblava un restaurant o local de copes.

Tot entrant al jardí, vaig pensar en la providència. Havia trobat aquella casa per casualitat? O em va trobar ella mi? Encara hi dono voltes, i no ho dedueixo.

Pseudònim
Narcisa Raurell