Cercador
Pròxima parada
Un relat de: Oke- Compartir:
–M'hi he deixat la cama, a l'autobús. I ara l'agafo cada dia, faig la ruta sencera per perdre la por.
–Jo, com aquell qui diu, m'hi he deixat la vida. L'agafo cada dia per no perdre el costum. N'he sigut conductor molts anys.
El noi coix seia al costat de l'home vell que li agraïa amb la mirada l'amabilitat mentre es sentien per primera vegada la veu i les excuses. Aquell dia de tardor i pluja, com cada matí, l'home vell va pujar a l'autobús. Gairebé no s'hi cabia. Entre tanta humanitat, paraigües molls i algun que altre renec va saber trobar un racó sense deixar que els seus ulls demanessin res a ningú. El vailet va alçar el cap, amagat a les pàgines d'un llibre, i, en veure al vell dempeus al seu costat, es va aixecar i li va oferir el seient. L'aparatositat de les crosses en aquell vehicle rebotit va fer que tothom es preguntés per què aquell home amb el cos encorbat encara no tenia lloc per seure. La més damnificada va resultar la veïna del lesionat que, amb una disculpa sufocada i l'aprovació alleujada de la resta del passatge, va acabar cedint-li el dret a la comoditat que els anys atorgaven. Aquella primera trobada fou el començament d’un munt de viatges plegats i de confidències. Es van posar d’acord en l’horari i cada matí se les empescaven per seure junts.
–Es veu diferent la ciutat des d’aquí dalt, com si fóssim a un teatre en moviment, capgirat, on l'escenari és a baix. Només cal saber mirar. Ja ho feia quan tenia la teva edat. M'agradava mirar les finestres il•luminades. Amb el pas del temps he après que allò que sentia era nostàlgia del que encara no havia passat i potser no passaria mai. Enyorava el que imaginava. Aleshores, no hi havia autobusos.
Aquelles històries de tramvia i troleibús, de pel•lícula en blanc i negre, fascinaven al vailet, com si el progrés d'ara, consagrat a miniaturitzar-ho tot, també empetitís la capacitat de captivar i calgués invocar progressos arcaics per seduir.
El nano, en canvi, parlava en colors, grisos inclosos. Havia deixat l'escola i treballava de manobre. Entre mig, un historial d'entrades i sortides a centres de desintoxicació, de vida mastegada massa de pressa. Una frenada sobtada i una mala patacada, que com un mal averany va succeir un dia de recaiguda, l'havia deixat esguerrat. Invàlid per a continuar amb la feina, ara llegia llibres i perdia el temps i la por al transport públic.
–Jo també llegeixo llibres. I també tinc temps i por per perdre.
Al noi, li agradava aquell iaio. Ni l'aconsellava ni el jutjava. Només escoltava.
–Si us plau, distreu al conductor –deia l'avi amb un somriure murri.
El vell el mirava amb el rostre impertorbable i es guardava ben endins les sotragades de tot allò que sentia. Després, fugint d'estudi, explicava alguna anècdota de xofer veterà.
–Ni t'imagines les coses que la gent pot arribar a perdre en un autobús. Quan trobava coses de valor, les retornava a la companyia, però a casa tinc una vitrina plena d'objectes insignificants. Col•lecciono pèrdues. M'agrada inventar-me històries inspirades en aquells oblits. El més preuat és el botó de la jaqueta de cuir d'un cantant de rock de l'època. Com es deia...?
El nano somreia i li seguia la veta.
Un dia el vell va deixar de pujar a l'autobús. El noi coix no el va buscar perquè sabia on el podia trobar: a un lloc força tranquil, a un altre teatre on l’escenari és a baix i ningú demana silenci. Va fer el darrer trajecte de comiat i, abans de baixar de l'autobús, va deixar sobre el seient buit, al costat de la finestra, un tramvia de joguet.
–Jo, com aquell qui diu, m'hi he deixat la vida. L'agafo cada dia per no perdre el costum. N'he sigut conductor molts anys.
El noi coix seia al costat de l'home vell que li agraïa amb la mirada l'amabilitat mentre es sentien per primera vegada la veu i les excuses. Aquell dia de tardor i pluja, com cada matí, l'home vell va pujar a l'autobús. Gairebé no s'hi cabia. Entre tanta humanitat, paraigües molls i algun que altre renec va saber trobar un racó sense deixar que els seus ulls demanessin res a ningú. El vailet va alçar el cap, amagat a les pàgines d'un llibre, i, en veure al vell dempeus al seu costat, es va aixecar i li va oferir el seient. L'aparatositat de les crosses en aquell vehicle rebotit va fer que tothom es preguntés per què aquell home amb el cos encorbat encara no tenia lloc per seure. La més damnificada va resultar la veïna del lesionat que, amb una disculpa sufocada i l'aprovació alleujada de la resta del passatge, va acabar cedint-li el dret a la comoditat que els anys atorgaven. Aquella primera trobada fou el començament d’un munt de viatges plegats i de confidències. Es van posar d’acord en l’horari i cada matí se les empescaven per seure junts.
–Es veu diferent la ciutat des d’aquí dalt, com si fóssim a un teatre en moviment, capgirat, on l'escenari és a baix. Només cal saber mirar. Ja ho feia quan tenia la teva edat. M'agradava mirar les finestres il•luminades. Amb el pas del temps he après que allò que sentia era nostàlgia del que encara no havia passat i potser no passaria mai. Enyorava el que imaginava. Aleshores, no hi havia autobusos.
Aquelles històries de tramvia i troleibús, de pel•lícula en blanc i negre, fascinaven al vailet, com si el progrés d'ara, consagrat a miniaturitzar-ho tot, també empetitís la capacitat de captivar i calgués invocar progressos arcaics per seduir.
El nano, en canvi, parlava en colors, grisos inclosos. Havia deixat l'escola i treballava de manobre. Entre mig, un historial d'entrades i sortides a centres de desintoxicació, de vida mastegada massa de pressa. Una frenada sobtada i una mala patacada, que com un mal averany va succeir un dia de recaiguda, l'havia deixat esguerrat. Invàlid per a continuar amb la feina, ara llegia llibres i perdia el temps i la por al transport públic.
–Jo també llegeixo llibres. I també tinc temps i por per perdre.
Al noi, li agradava aquell iaio. Ni l'aconsellava ni el jutjava. Només escoltava.
–Si us plau, distreu al conductor –deia l'avi amb un somriure murri.
El vell el mirava amb el rostre impertorbable i es guardava ben endins les sotragades de tot allò que sentia. Després, fugint d'estudi, explicava alguna anècdota de xofer veterà.
–Ni t'imagines les coses que la gent pot arribar a perdre en un autobús. Quan trobava coses de valor, les retornava a la companyia, però a casa tinc una vitrina plena d'objectes insignificants. Col•lecciono pèrdues. M'agrada inventar-me històries inspirades en aquells oblits. El més preuat és el botó de la jaqueta de cuir d'un cantant de rock de l'època. Com es deia...?
El nano somreia i li seguia la veta.
Un dia el vell va deixar de pujar a l'autobús. El noi coix no el va buscar perquè sabia on el podia trobar: a un lloc força tranquil, a un altre teatre on l’escenari és a baix i ningú demana silenci. Va fer el darrer trajecte de comiat i, abans de baixar de l'autobús, va deixar sobre el seient buit, al costat de la finestra, un tramvia de joguet.
Comentaris
-
Manoi[Ofensiu]Jordi Abellán Deu | 26-03-2014 | Valoració: 10
Sembla que em tinc que rendir a l'evidència. Expliques unes històries que arriben. Tendres, intel·ligents, humanes, i moltes coses més.
M'emociona!
Enhorabona.
Jordi -
Un escrit molt fresc[Ofensiu]Atlantis | 17-05-2013
i tanmateix molt ben escrit. I tendre.
He llegit altres coses teves i totes m'agraden molt. Segueix escrivitnt uq ho fas molt bé. -
impactant![Ofensiu]Eloi Miró | 09-05-2013 | Valoració: 10
No sé pas com dir-t’ho, però cada dia que et llegeixo em sorprens més! els teus escrits em transmeten molt i m’arriben al cor, em fan refleccionar i això no tothom o aconsegueix!
Una abraçada
Eloi
-
El tramvia dalt de l'autobús[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 04-05-2013 | Valoració: 10
Mira quina imatge més bonica ens has deixat en la darrera línia! És tot un món l'interior dels transports públics. Hi ha mil històries per a escoltar. M'ha encantat la humanitat que desprèn el teu escrit. T'ho diu un que agafa quatre metros al dia, amb les dificultats pròpies d'un cec. Malgrat tot, és un escenari apassionant. Una abraçada.
Aleix
Valoració mitja: 10
l´Autor
12 Relats
63 Comentaris
15670 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85
Biografia:
Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.ps: a estones també escric amb Trossos de vidre