L'home dels gossos

Un relat de: Oke
La primera nit que va dormir al carrer no va ser la pitjor. Era estiu i va triar un parc, els arbusts frondosos l’amagaven dels altres, el vi calent i les pastilles, d’ell mateix. Quan es va despertar començava a clarejar. Mig adormit, amb ressaca i la roba enganxada al cos, es va incorporar. Va pentinar-se els cabells amb les mans. Xops. Xopes. Massa suor. Massa pastilles? Va alçar el cap. Plovia? El va enlluernar el primer raig de sol que va passar entre els arbres. Plou i fa sol? Tot donava voltes. Els aspersors també.

La primera nit que va dormir al carrer no va ser la pitjor. Ni de bon tros. La pitjor nit va ser la nit del pitjor dia, i el pitjor dia, quan la pudor, la seva i la dels contenidors on havia ficat el cap, el va delatar als altres. Els altres eren els que van passar de llarg, els que, des de dalt, no el van mirar quan va demanar ajuda. Els altres són els que fan olor de betum. Aquella nit va dormir cobrint-se el cap amb els braços com si es protegís dels cops d’una brutal pallissa. L’endemà va desfer aquell nus de carn encarcarada i roba estripada i es va alçar a poc a poc. En agotzonar-se darrere un matoll va veure uns llençols blancs estesos. Va estirar el cap alhora que obria els narius fent ensumades, movent lleugerament el cap, buscant la flaire com els gossos. Sabó i suavitzant. Els va esnifar, i quan aquell vapor floral va arribar al cervell aparegué la seva mare remenant el ColaCao que li preparava cada matí. Sempre m’hi deixes grumolls, mare. La mare.

No va plorar mai més. Es va acostumar a la duresa del carrer, a la indiferència, als hiverns. També a la bogeria dels altres. Els bojos que la nit de Cap d’Any celebren un compte enrere, buiden els carrers i accepten una alegria domesticada i programada. Aleshores, el vagabund passeja pels carrers deserts, il•luminats i guarnits només per a ell, els pren el nom, hi posa el seu, torna una mica del menyspreu que ha recollit durant l’any i s’emporta l’orgull i la singularitat als cartrons.

Comentaris

  • Saps?[Ofensiu]
    Jordi Abellán Deu | 16-03-2014 | Valoració: 10

    Vaig conèixer el protagonista del teu relat (o al seu equivalent). Anava recollint burilles de cigarrets per a fumar.

    No ho vaig pensat dos cops. Vaig compartir amb ell tabac i conversa. Un parell d'hores en les que la dignitat d'aquell home em va arribar a l'ànima.

    La veritat és que no recordo ja les faccions. Però el teu relat m'ha portat de nou les sensacions viscudes en aquells carrers mig foscos amb aquell esser humà. Digne, valuós, brut i orgullós.

    No et puc felicitar pel teu escrit pel que, de dolor, comporta. Deixa'm en canvi que lloï la teva empatia embolcallada de paraules tant punyents.

    Jordi

  • manífic relat[Ofensiu]
    Rafaelmolero | 03-02-2014 | Valoració: 10

    És estupend el relat que has fet, Oke, m' ha agradat molt, està de categoria. M' ha impressionat prou tots els punts i comes del relat. És sentir-se dins d' ell. Un gran salut, Rafael Molero Cruz

  • Un llop no tan solitari[Ofensiu]
    Boira Bosch | 30-01-2014

    Caram, quina intensitat! Molt bé el relat.
    És curiós que el rodamons jutgi als qui anomena bojos, dient que tenen una felicitat programada... Ai, els humans, tot i voler ser llops solitaris sempre intentem entendre i saber que fan els altres.

  • Re: La llibertat de ser un mateix?[Ofensiu]
    Oke | 25-04-2013

    Salut Mena,

    Agraeixo les esMenes. El punt i coma em va fer dubtar. Ara penso que tens raó. L'arbust sembla que és una qüestió de gusts o gustos. Diu la llei: "2. Quan el nom és masculí i acaba en -sc, -sp, -st i -xt, admet dues formes de plural: una en -s i una altra en -os (de bosc, boscs i boscos)."

    Prefereixo les bruixes a les lleis. M'ha semblat interessant el que fas bullir a l'olla. Qualsaevol dia m'hi capbusso.

    Ensopeguem!

  • La llibertat de ser un mateix?[Ofensiu]
    Mena Guiga | 25-04-2013

    " els arbusts frondosos l’amagaven dels altres, el vi calent i les pastilles, d’ell mateix."

    Només una cosa pel que fa a puntuació (i és visió meva, és clar, cosa que no vol dir potser gran cosa i repeteixo 'cosa'). Crec que entre 'altres' i 'el vi' el que hi hauria d'anar és un punt i coma. Ja ho he dit. En llegir-ho mentalment ja m'hi ha fet falta. I en veu alta...a veure...també. Ah, i ara observo si això d''arbusts' no seria 'arbustos'. No sóc filòloga, jo, només bruixa de rierol. En fi...

    Pel que fa al relat baixo de l'escombra i et felicito.

    Mena

  • simplement un 11[Ofensiu]
    Eloi Miró | 21-04-2013 | Valoració: 10

    M’has deixat amb la boca oberta... nomes et puc dir una cosa: ets genial!! Tens una manera d’escriure que és una passada!! De veritat que m’has impressionat amb aquest relat.
    Has relatat la crua, trista i dura realitat que es fa visible a qualsevol ciutat... a qualsevol poble...

    Moltes felicitats per aquesta força narrativa: i endavant!

    Una abraçada

    Eloi

  • Una passada[Ofensiu]
    bloodymaruja | 21-04-2013

    M'ha encantat el relat. Els recursos que fas servir per descriure el personatge i com fas posar-nos en la seva pell. I els detalls del record de les olors i textures. .Felicitats, Oke.

  • No és el tema,[Ofensiu]
    allan lee | 20-04-2013 | Valoració: 10

    és per com escrius que m'agrada llegir-te. Aquest breu relat, tan dens, no té desperdici. Tramets la solitud i la tragèdia d'aquesta vida al carrer com d'una manera tan intensa que commou profundament. Salutacions

    a

  • No és el tema,[Ofensiu]
    allan lee | 20-04-2013 | Valoració: 10

    és per com escrius que m'agrada llegir-te. Aquest breu relat, tan dens, no té desperdici. Tramets la solitud i la tragèdia d'aquesta vida al carrer com d'una manera tan intensa que commou profundament. Salutacions

    a

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Oke

Oke

12 Relats

63 Comentaris

14404 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.

ps: a estones també escric amb Trossos de vidre