Cercador
Excusa i promesa
Un relat de: Oke- Compartir:
Tot ho podria fer de pressa, tret de mirar-te.
Despertar-me i deturar el despertador, rentar-me la cara i les dents, afaitar-me, vestir-me, prendre un cafè a corre-cuita. Anar a treballar conduint de pressa, canviar de carril, resintonitzar la ràdio, fer cua, tornar a canviar de carril. Arribar a la feina, dir "bon dia" als companys empassant-me les lletres, produir, ser eficient, dinar en mitja hora, continuar treballant, de pressa. Imperceptiblement llambregar el rellotge diverses vegades, acomiadar-me ensopegant i tornar cap a casa a temps que no sigui massa tard. Sopar, veure a la televisió programes que "tornen de seguida", canviar de canal convulsivament, allitar-me i dormir de pressa abans no soni el despertador i el pari de nou fent un salt.
En un mateix dia, alhora i de pressa em podria barallar i reconciliar, posar-me trist i riure, sentir proper l'èxit i tastar el fracàs, dir que faré una cosa i fer-ne una altra, dubtar, decidir-me, encara dubtar. Podria córrer buscant-me en la imatge que reflecteixen els sots plens d'aigua i podria aixecar el cap i buscar-me en els ulls dels altres. O podria no buscar; això sí, de pressa.
Podria perdonar i oblidar de pressa; emmalaltir i empobrir de pressa. Passejar per la platja descalç, contemplar les onades, rumiar què hi faig allà si no m'agrada la mar, aturar-me... no fer res, però de pressa. Podria jubilar-me, alliberar-me del temps esclau i tanmateix ser esclau del temps lliure, per fer-me vell de pressa i trobar en una mort ràpida la millor explicació a la meva vida.
Tot això podria fer, i fer-ho de pressa, si no fos que ja he recorregut un tros d'eternitat, tot just ara fa un moment, quan t'he mirat, i no vull el temps per res més.
Despertar-me i deturar el despertador, rentar-me la cara i les dents, afaitar-me, vestir-me, prendre un cafè a corre-cuita. Anar a treballar conduint de pressa, canviar de carril, resintonitzar la ràdio, fer cua, tornar a canviar de carril. Arribar a la feina, dir "bon dia" als companys empassant-me les lletres, produir, ser eficient, dinar en mitja hora, continuar treballant, de pressa. Imperceptiblement llambregar el rellotge diverses vegades, acomiadar-me ensopegant i tornar cap a casa a temps que no sigui massa tard. Sopar, veure a la televisió programes que "tornen de seguida", canviar de canal convulsivament, allitar-me i dormir de pressa abans no soni el despertador i el pari de nou fent un salt.
En un mateix dia, alhora i de pressa em podria barallar i reconciliar, posar-me trist i riure, sentir proper l'èxit i tastar el fracàs, dir que faré una cosa i fer-ne una altra, dubtar, decidir-me, encara dubtar. Podria córrer buscant-me en la imatge que reflecteixen els sots plens d'aigua i podria aixecar el cap i buscar-me en els ulls dels altres. O podria no buscar; això sí, de pressa.
Podria perdonar i oblidar de pressa; emmalaltir i empobrir de pressa. Passejar per la platja descalç, contemplar les onades, rumiar què hi faig allà si no m'agrada la mar, aturar-me... no fer res, però de pressa. Podria jubilar-me, alliberar-me del temps esclau i tanmateix ser esclau del temps lliure, per fer-me vell de pressa i trobar en una mort ràpida la millor explicació a la meva vida.
Tot això podria fer, i fer-ho de pressa, si no fos que ja he recorregut un tros d'eternitat, tot just ara fa un moment, quan t'he mirat, i no vull el temps per res més.
Comentaris
-
Com un poema[Ofensiu]iong txon | 04-08-2013
O se'n podria dir "prosa poètica" no ho sé ben bé, però trobo que hi ha molta poesia en aquest teu relat, per molt que l'hagis classificat de social i crítica, que també ho deu ser. En aquest cas dedueixo que la teva intenció era fer una crítica a la societat del "viure de pressa" vs. la calma de l'enamorament. Intent reeixit. Et felicito.
l´Autor
12 Relats
63 Comentaris
15651 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85
Biografia:
Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.ps: a estones també escric amb Trossos de vidre