Terra de perdedors

A la tia Pepa se la coneixia millor pel que no tenia i pel que no deia, però la resta de la família no estava avesada a la subtilesa dels seus “nos”. No la sabien mirar; aquella austeritat els feia por, però jo em sentia còmode a prop del seu món de mancances i silencis, convençut, ja aleshores, que quan la majoria pren una determinació, probablement és equivocada. Alguns anys enrere, la tia Pepa em va ensenyar a saber guanyar; o a saber perdre, que és gairebé el mateix. Els pares em deixaven moltes tardes a ca seva i, asseguts un davant de l’altre, ens tiràvem un cabdell de llana. Es tractava que no caigués a terra. Jo deuria tenir quatre o cinc anys i encara era maldestre amb les mans. La tia em llançava aquella improvisada pilota amb suavitat, lleugerament bombada, per tal que em fos més fàcil atrapar-la. Després jo l’hi tornava, i ella, de tant en tant, deia “ui!” mentre fingia que li relliscava.

Quan vaig a veure-la, em poso algun dels jerseis que m’ha fet. Sec davant la cadira de rodes on s’està, li llanço el cabdell. Sempre passa entre els seus braços, rebota a la falda i cau a terra. M’aixeco i el deixo a les seves mans nuoses, unes mans que han fet de tot menys la manicura. Em torna la bola de llana, se m’escapa i rodola fins als seus peus quiets. Així passem la tarda, perdent tots dos, o guanyant, que és gairebé el mateix. La gent diu que és com si fos morta. No han vist el seu somriure quan dic “ui!” i el cabdell roda avall, sobre el sòl dels perdedors.