He mort la serp

Un relat de: Oke
Si haguéssiu estat allà no l'hauríeu reconegut. Oblides tancar la finestra, s'hi escola la brisa d'un matí qualsevol, i n'hi ha prou per tombar la darrera fitxa de dòmino, la més feble, la més exposada; la del capdamunt. Aleshores, sense aturador, inevitablement cauen totes les altres. Al llarg dels anys les has posat amb cura, amb molt de compte de no fer-les caure, a la distància justa. Saps que cada vegada que en col·loques una de nova te la jugues, i sovint has d'aguantar-te la mà tremolosa amb l'altra, asserenar-la, prendre-li el pols, el mal pols. La serp creix i creix, es fa llarga i més llarga, ja no goses mira-la, però pots amidar-la doncs l'has parit tu: és feta del temps, d'autocontrol i injustícies. La serp, tanmateix, dorm. Aquell dia, us deia, quan més desprevingut estava, una bufada insignificant va despertar la serp.

Es llevà amb la intenció de fer una mica de bricolatge i penjar un quadre que per fi taparia la maleïda taca d'humitat. Just quan es disposava a foradar la paret, enfilat a l'escala, va sonar el telèfon. Aquell so toçut, aparentment inofensiu, va trencar el fil prim que li ho aguantava tot. L'intent d'interrupció el va convertir en sabotatge i va voler emmudir-lo a cop de trepant. Ja no va poder parar. Va perforar tot el perfil de la taca amb la broca, i, en acabat, a batzacades l'esfondrà amb el martell. A l'altra banda també estava la seva cara, bruta de guix i suada, encerclada al mirall per un forat a les rajoles esquerdades de la dutxa. Va llençar el martell al seus ulls que el miraven i rebentà aquell mirall de l'ànima. Foll, saltà de l'escala i anà cap a l'estant dels souvenirs, va agafar l'estatueta de bronze d'en Sherlock Holmes, i amb tota la mala força que li quedava l'estavellà contra l'aquari. Cap de vosaltres sabia que podia cridar tant. De nou, el timbre del telèfon, però ell només sentia el frec agònic de l'enorme anguila, que, sobre la moqueta xopa i els trossos de vidre, s'agitava moribunda.

Comentaris

  • Renoi, m'he de disculpar[Ofensiu]
    iong txon | 24-08-2013

    Ni gaire errades ni veritables barbarismes: sóc jo qui havia de rellegir abans de comentar. No entenc en què em devia haver fixat, de vegades la memòria a curt em juga males passades. Ho sento. Excel·lent relat: genera una atmosfera pròpia, un pel inquietant.

  • Re: En Realitat,[Ofensiu]
    Oke | 21-03-2013

    Benvolgut Iong Txon,

    T'agraeixo sincerament el temps que has esmerçat en aquest aparador. També els teus comentaris. Tens raó, sóc toSSut. No tot el que sembla un barbarime, ho és. Tanmateix, convindrem que "Sherlock Holmes" i "souvenirs", sí que ho són. M'agraden els barbarismes. I m'agradaria que m'agradés equivocar-me. Potser equivocar-me més. Al capdavall, com va dir un savi, volar és saltar daltabaix i fallar.

    Una abraçada

  • En realitat,[Ofensiu]
    iong txon | 20-03-2013

    …probablement l'autèntica serp, la interior, es trencava de riure.
    Has fet una bona descripció d'una possessió diabòlica, un atac d'ira o un brot psicòtic, com vulguis dir-ne. M'ha agradat especialment la utilització d'alguns elements que amaguen, crec jo, un significat simbòlic: la taca d'humitat, la descoberta de la pròpia imatge reflectida al mirall del bany o l'anguila-serp. Ben trobat també el títol, que deixant-ne de banda el doble sentit, recorda l'exclamació del Manelic d'Àngel Guimerà, a "Terra Baixa." També m'ha semblat detectar-hi diverses errades i algun barbarisme. Sobre això només puc recomanar rellegir abans d'enviar.
    Et felicito, malgrat tot, pel resultat final en conjunt.
    Abraçada.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Oke

Oke

12 Relats

63 Comentaris

14407 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.

ps: a estones també escric amb Trossos de vidre