Potser és això

Tothom em diu que sóc molt forta perquè aguanto dempeus aquesta tempesta emocional tan bèstia. Que sóc valenta perquè no defalleixo, perquè lluita cada dia contra tot per salvar-la.
Però jo no vull ser valenta, ni forta. Només vull ser una mare qualsevol, com totes les altres, amb els fills per casa, amb les discussions habituals , rient i plorant a voltes, cantant amb ells les nostres cançons, ajudant-los a fer els deures, pactant les hores per sortir....
Fa quatre mesos que m’han allunyat de la meva filla, la maleïda depressió l’ha engolida com una anaconda, el monstre s’ha apoderat d’ella. Me l’han robada, aquella filla a la que he parit i criat, amb la que he compartit llibres i pel·lícules, abraçades i petons, nits eternes de febre, decepcions i emocions, premis i frustracions... tota una vida.
No sóc forta, només faig el que qualsevol altra mare faria per la seva filla atrapada en la foscor. No sóc valenta, només lluito amb totes les meves forces contra la bèstia que competeix contra ella i contra mi mateixa, perquè és injust que després de tots els meus esforços, de fer-li de mare 14 anys, ara sigui ella qui la governi, qui la mani o més aviat la manipuli.
Pot ser ser forta en realitat és això: acompanyar-la en aquest camí que només pot fer ella, donar-li la mà ben fort perquè senti la meva escalfor, eixugar-li les llàgrimes, mirar-la als ulls i dir-li “eh, tranquil.la, ens en sortirem, la bogeria només es cura amb l’amor, a nosaltres d’amor ens en sobra”, fer-la riure, estirar-la des de dalt amb una corda llarga i gruixuda per apropar-la al cim, combatre la seva foscor amb llum, el seu dolor amb petons, la seva inseguretat amb la meva presència incondicional, sense jutjar-la, només fent-li de mare.
Potser ser forta és això. Ser i fer de mare.

Puck