Potser... algun dia...

Potser algun dia eixiràs
d'aquelles ombres recòndites
que només un batec certer
podrà esbrinar.
I et presentes davant mi
com un deliri materialitzat
amb una garantia
segellada pel destí.
Potser algun dia brolles
de la boira que m'entela la vista
i et reconega...

I per fi
podré dir-te allò que sempre havia adelit,
aquelles paraules
tan abandonades
al bagul dels sentiments
que hauré d'airejar-les
per traure-les de la pols maleïda del temps
en què ja s'havien enfosant.

No tardes,
amor meu,
perquè ja saps que qui espera desespera.
Aquest univers tan romàntic
ja comença a ofegar-me.
El meu alé
no troba aixopluc
en tanta fantasia,
reclama imperiosament
la teua presència...

Potser algun dia
sorgiràs d'un arc de Sant Martí
rere un dia de tempesta com avui;
llavors, el meu somriure
podrà emmirallar-se
en qualsevol dels set colors
que farcisca la teua esma...

I per fi
podràs submegir-te
en la tensa serenitat
dels meus braços,
etern santuari
de llàgrimes d'eufòria i tristor contingudes,
a l'aguait de poder ser venerat
amb la teua presència
tan subtil
i obaga...

Potser...
algun dia...
troben resposta...
eixos mots...
que anhelen...
percebre...
el seu eco...