Cercador
Popurri. [temps real de lectura: 6 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Amb el RepteClàssic encallat, perquè passats sis dies Kefas encara no m’ha proclamat guanyador del DCCLIX —tan senzill com era fer-ho, en ser jo l’únic concursant— he decidit bastir un relat amb els materials que tenia més a mà, per entretenir l’espera i no rovellar-me per manca d’activitat. Quins són aquests materials? Doncs un petit triomf que vaig assolir fa uns dies i que em donarà peu a comentar-ne altres de similars. Abans però, caldrà fer-vos avinent que, a més dels reptes del Fòrum, me n’invento d’altres que tenen per objecte identificar temes musicals que em ballen pel cap; en el fons són pretextos per mantenir ocupada la ment i evitar que caigui en barrina i s’estavelli contra un terra de capficaments menys amables.
Començaré per un que em va obsessionar durant mesos. A la tele havia tornat a veure "Bilbao" (Bigas Luna, 1978) i em va donar per esbrinar d’on havien tret el tema repetitiu —quatre notes en escala descendent— que s’escoltava en diversos moments de la pel·lícula i creava una atmosfera inquietant. Em sonava força i hauria jurat que era de Claude Debussy, Maurice Ravel o Manuel de Falla. Vaig escoltar fragments d’obres dels tres que no recordava, però fou debades. Vaig consultar la fitxa IMDb del film, i fins i tot vaig enviar un email al crític de cine Àlex Gorina, sense obtenir resposta. Fins que una tarda que havia arribat a casa abans i escoltava Ràdio Clàssica estirat al llit, tot esperant l’hora de sopar, de sobte vaig sentir la tonada: era l’inici del primer moviment "Prélude à la nuit" de la "Rapsodie espagnole" (Ravel, 1907-08); hi havia estat ben a prop, cercant a "Noches en los jardines de España" (Falla, 1909-16), sense haver fet diana.
Ignoro quan de temps hauria estat buscant la filiació d’un duo femení, si un amic no me n’hagués facilitat la clau. No sé per què, però estaba convençut que allò només podia ser de Gabriel Fauré; com a molt, admetia la paternitat de Jules Massenet. Però anava sentint fragmentàriament composicions vocals i corals a YouTube i no me’n sortia. Fins que Ximo, un amic valencià del qui he parlat alguna altra vegada en aquests relats, em va dir que allò era el "Duet des fleurs" de l’òpera "Lakmé" (1883), de Léo Delibes. Com m’havia d’imaginar que l’autor del carrinclonet ballet "Coppélia" fos capaç de compondre aquesta meravella?
Un cas curiós és el de l’opereta "Carousel" (Richard Rodgers & Oscar Hammerstein, 1945), de la qual em sonaven molt "The Carousel Waltz" i la cançó "If I Loved You", probablement per haver vist, de menut, la pel·lícula homònima de 1956, dirigida per Henry King. No sé per quina raó, durant un temps l’havia estat confonent amb "Brigadoon" (Frederick Loewe & Alan J. Lerner, 1947), duta al cine en 1954 per Vincente Minelli. Fins que, en haver tingut l’ocasió de veure aquesta segona a la Filmoteca, m’havia adonat de la confusió. Però fa poc, havent vist a la tele "A Star Is Born" (George Cukor, 1954), on s’escenificava l’estrena de "Carousel" a Broadway, la vaig pescar a YouTube.
Tardanament, també descobria "Take Five" i "Blue Rondo à la Turk" (Paul Desmond, 1959). De vegades era la cançó d’una pel·lícula, de la qual retenia la tonada i amb sort l’autor, repassant els crèdits, que més endavant acabava localitzant: això m’ha passat, per exemple, amb "You Do Something to Me" (Cole Porter, 1929), "I'm Getting Sentimental Over You" (Tommy Dorsey, 1932) o "Wave" (Antônio Carlos Jobim, 1967).
Però el triomf de què parlava es refereix a una peça que venia perseguint infructuosament des de ben jovenet. M’agradava seguir el rastre de composicions utilitzades com a música incidental en guions radiofònics, i així, per exemple, vaig descobrir "The Planets Suite" (Gustav Holst, 1916), "Symphony 7, 'antartica'" (Ralph Vaughan Williams, 1948-52), "Quadres d’una exposició" (Modest Mússorgski, 1874) i "Música per a corda, percussió i celesta" (Béla Bartók, 1936). Però hi havia una peça, que em fascinava en la mesura que evocava els tric-trac de dispositius mecánics, que se’m resistia. Havia provat composicions relacionades amb locomotores, maquinària i foneries, des de "Mouvement symphonique No. 1, 'Pacific 231'" (Arthur Honegger, 1923) fins a la música de la pel·lícula "Berlín: simfonia d’una gran ciutat; primera part" (Edmund Meisel, 1927), passant per les escenes IX i X del ballet "El pas d’acer" (Serguei Prokófiev, 1925-26), però aquella tonada repetitiva i obsessiva no apareixia enlloc. Fins que l’altra dia, fart de llegir una novel·la indigesta d’Adolfo Bioy Casares, proposada en una tertúlia literària, vaig decidir entretenir-me una estona prosseguint aquesta cerca en Google. Se’m va ocórrer començar per "música futurista" i en l’article de la Wikipedia (anglès) "Futurism (music)" em va sortir l’italià Luigi Russolo, personatge pintoresc que s’havia limitat a fer sorolls amb màquines acústiques de la seva invenció. Però l’últim apartat de l’article tractava de compositors influïts pel futurisme, l’últim paràgraf s’ocupava dels compositors russos i l’últim d’una llista de sis era un tal Aleksandr Mosólov (1900-1973), en realitat ucraïnès. Picant l’enllaç em vaig assabentar que aquest músic avantguardista, renuent a acceptar els dictats de l’anomenat realisme socialista, va acabar al Gulag. Abans, però, havia compost el que havia de ser el moviment final d’una suite de ballet: "La foneria de ferro" (1926), peça per la que fou conegut internacionalment.
Em va faltar temps per anar a YouTube i escoltar-la: només sentir els primers compassos, dintre meu va sorgir un espontani Eureka! I, posats a escollir entre les diverses versions que trobareu, jo us recomanaria la més ràpida: el video que du per títol "Alexander Mosolov 'La Fundición de Acero' por la Orquesta y Coro Nacionales de España".
Nota final:
Si he facilitat noms complets i dates no és per pedanteria —tothom sap treure informació d’Internet— sinó per fer possible que, qui n’estigui encuriosit, escolti les composicions a YouTube. Els noms en castellà, francès i anglès els he reproduït tal qual; la resta els he traduït.
Començaré per un que em va obsessionar durant mesos. A la tele havia tornat a veure "Bilbao" (Bigas Luna, 1978) i em va donar per esbrinar d’on havien tret el tema repetitiu —quatre notes en escala descendent— que s’escoltava en diversos moments de la pel·lícula i creava una atmosfera inquietant. Em sonava força i hauria jurat que era de Claude Debussy, Maurice Ravel o Manuel de Falla. Vaig escoltar fragments d’obres dels tres que no recordava, però fou debades. Vaig consultar la fitxa IMDb del film, i fins i tot vaig enviar un email al crític de cine Àlex Gorina, sense obtenir resposta. Fins que una tarda que havia arribat a casa abans i escoltava Ràdio Clàssica estirat al llit, tot esperant l’hora de sopar, de sobte vaig sentir la tonada: era l’inici del primer moviment "Prélude à la nuit" de la "Rapsodie espagnole" (Ravel, 1907-08); hi havia estat ben a prop, cercant a "Noches en los jardines de España" (Falla, 1909-16), sense haver fet diana.
Ignoro quan de temps hauria estat buscant la filiació d’un duo femení, si un amic no me n’hagués facilitat la clau. No sé per què, però estaba convençut que allò només podia ser de Gabriel Fauré; com a molt, admetia la paternitat de Jules Massenet. Però anava sentint fragmentàriament composicions vocals i corals a YouTube i no me’n sortia. Fins que Ximo, un amic valencià del qui he parlat alguna altra vegada en aquests relats, em va dir que allò era el "Duet des fleurs" de l’òpera "Lakmé" (1883), de Léo Delibes. Com m’havia d’imaginar que l’autor del carrinclonet ballet "Coppélia" fos capaç de compondre aquesta meravella?
Un cas curiós és el de l’opereta "Carousel" (Richard Rodgers & Oscar Hammerstein, 1945), de la qual em sonaven molt "The Carousel Waltz" i la cançó "If I Loved You", probablement per haver vist, de menut, la pel·lícula homònima de 1956, dirigida per Henry King. No sé per quina raó, durant un temps l’havia estat confonent amb "Brigadoon" (Frederick Loewe & Alan J. Lerner, 1947), duta al cine en 1954 per Vincente Minelli. Fins que, en haver tingut l’ocasió de veure aquesta segona a la Filmoteca, m’havia adonat de la confusió. Però fa poc, havent vist a la tele "A Star Is Born" (George Cukor, 1954), on s’escenificava l’estrena de "Carousel" a Broadway, la vaig pescar a YouTube.
Tardanament, també descobria "Take Five" i "Blue Rondo à la Turk" (Paul Desmond, 1959). De vegades era la cançó d’una pel·lícula, de la qual retenia la tonada i amb sort l’autor, repassant els crèdits, que més endavant acabava localitzant: això m’ha passat, per exemple, amb "You Do Something to Me" (Cole Porter, 1929), "I'm Getting Sentimental Over You" (Tommy Dorsey, 1932) o "Wave" (Antônio Carlos Jobim, 1967).
Però el triomf de què parlava es refereix a una peça que venia perseguint infructuosament des de ben jovenet. M’agradava seguir el rastre de composicions utilitzades com a música incidental en guions radiofònics, i així, per exemple, vaig descobrir "The Planets Suite" (Gustav Holst, 1916), "Symphony 7, 'antartica'" (Ralph Vaughan Williams, 1948-52), "Quadres d’una exposició" (Modest Mússorgski, 1874) i "Música per a corda, percussió i celesta" (Béla Bartók, 1936). Però hi havia una peça, que em fascinava en la mesura que evocava els tric-trac de dispositius mecánics, que se’m resistia. Havia provat composicions relacionades amb locomotores, maquinària i foneries, des de "Mouvement symphonique No. 1, 'Pacific 231'" (Arthur Honegger, 1923) fins a la música de la pel·lícula "Berlín: simfonia d’una gran ciutat; primera part" (Edmund Meisel, 1927), passant per les escenes IX i X del ballet "El pas d’acer" (Serguei Prokófiev, 1925-26), però aquella tonada repetitiva i obsessiva no apareixia enlloc. Fins que l’altra dia, fart de llegir una novel·la indigesta d’Adolfo Bioy Casares, proposada en una tertúlia literària, vaig decidir entretenir-me una estona prosseguint aquesta cerca en Google. Se’m va ocórrer començar per "música futurista" i en l’article de la Wikipedia (anglès) "Futurism (music)" em va sortir l’italià Luigi Russolo, personatge pintoresc que s’havia limitat a fer sorolls amb màquines acústiques de la seva invenció. Però l’últim apartat de l’article tractava de compositors influïts pel futurisme, l’últim paràgraf s’ocupava dels compositors russos i l’últim d’una llista de sis era un tal Aleksandr Mosólov (1900-1973), en realitat ucraïnès. Picant l’enllaç em vaig assabentar que aquest músic avantguardista, renuent a acceptar els dictats de l’anomenat realisme socialista, va acabar al Gulag. Abans, però, havia compost el que havia de ser el moviment final d’una suite de ballet: "La foneria de ferro" (1926), peça per la que fou conegut internacionalment.
Em va faltar temps per anar a YouTube i escoltar-la: només sentir els primers compassos, dintre meu va sorgir un espontani Eureka! I, posats a escollir entre les diverses versions que trobareu, jo us recomanaria la més ràpida: el video que du per títol "Alexander Mosolov 'La Fundición de Acero' por la Orquesta y Coro Nacionales de España".
Nota final:
Si he facilitat noms complets i dates no és per pedanteria —tothom sap treure informació d’Internet— sinó per fer possible que, qui n’estigui encuriosit, escolti les composicions a YouTube. Els noms en castellà, francès i anglès els he reproduït tal qual; la resta els he traduït.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.