Pluja

PLUJA

Si un dia se us fa a mans un llibre d'en Josep Riera, llegiu-lo; si no se us fa, busqueu-lo; és un dels grans i alhora dels més discrets i ocults. Ell, pagès d'ofici, ens explica com aprofitava els llargs i persistents dies de pluja, de... de fa massa; de quan la terra fruitava al temps i no sabíem que era un paradís, i ho era. Ho era perquè ningú l'havia inquietat fins trasbalsar-la. Diu el poeta, que s'esmunyia a les golfes i llegia. Llegia hores i més hores, mentre l'oratge era benigne amb la terra i amb la formació de l'escriptor. La pluja el va fer madurar a ell i al gra que conreava. Ara hem hagut d'acceptar allò que cantava Raimon de "la pluja no sap ploure" i ella, la pluja, ha oblidat la seva tradicional clemència i en molts indrets, s'ha instal·lat en una vaga permanent que malmet l'entorn, el repòs, la creativitat, la vida...  Mireu el nostre voltant, els ceps fa anys, que per manca de saó, han perdut les llàgrimes i han brostat raquítics. El gra s'ha ajocat sota els terrossos i ni ha gosat a foradar-los. Els arbres suen renya per la desídia de la pluja. De la pluja o dels homes? Per què la pluja no sap ploure? És caprici d'ella, o és la reacció natural a nostre incontrolable desfici per consumir compulsivament i abocar a l'atmosfera les restes de nostre festí sense sentit, de nostre mal cap, convertint la Terra en un immens hivernacle?

Mentre ens preguntem si podrem madurar nosaltres i els fruits, que ens són imprescindibles, sense aquells dies de pluja sencers i llargs, cerquem en Riera i ell, saviament, se'ns fa escàpol. Hi ha qui diu que escriu a les mateixes golfes on la pluja l'acompanyava. Escriu pels pels sords, pels insensibles. Escriu històries i pregàries però les seves lletres són d'aigua i nomès poden entendre-les els qui han estat beneïts per la pluja i saben que ella és la vida i espantar-la o malbaratar-la, un delicte indiscutible.

Pseudònim
Neus Llorenç