Cercador
Pestilència
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
PESTILÈNCIA
El Call estava en flames.
L'Abel lligà la mula al carro on havia carregat els bens més preuats i els va cobrir amb una lona. La Judit, l'esposa, plorava desconsoladament.
—Què mal els hem fet nosaltres? Com poden dir que enverinem els pous, si nosaltres bevem de la mateixa aigua?
—Puja al carro, dona, no val lamentar-se. Hem de sortir d'aquí. Rebeca, filla, puja tu també.
—Pugeu vos, pare. Soc jove per cansar-me.
—Hi haurà temps —li respon el pare—. Serà un llarg camí. Ens anirem alternant.
Fora del Call, transitaven uns personatges foscos amb una màscara d'ocellot rapinyaire. La Judit no va poder reprimir un crit, per sort, no es van fixar en ells. S'havien tret les rodelles grogues i vermelles de la roba, que els identificava con a jueus i podien passar per cristians que fugien de la pesta.
Deixaren enrere el caos de la ciutat. Al cap de tres dies de transitar per camins entre els boscos de la serra de Collserola, arriben al Puig de l'Àliga.
Es divisa Barcelona, encara fumegen alguns edificis del barri jueu. Més enllà, el mar i el port on havia atracat la nau procedent de Gènova, portant la mort en ses entranyes.
L'Abel i la Judit contemplen amb nostàlgia la ciutat dels seus avantpassats. Des del temps dels romans que hi eren, abans que els visigots, molt abans que els colons de l'Occitània.
L'Abel era metge, ajudava a tothom que li havia de menester, fos jueu o cristià. No sempre podia guarir: «Tots morirem algun dia, estem en mans de Déu». Però no rebutjava cap malalt, i si no tenia remei, endolcia els últim moments de la seva vida.
La Judit i la Rebeca s'ocupaven del petit hort on cultivaven herbes remeieres. Cada dia netejaven la casa de dalt a baix, obrien les finestres per fer entrar el sol i l'aire, rentaven la roba i es banyaven sovint, segons les instruccions de la llei mosaica.
Però els cristians els feien culpables de la pestilència.
—No estigueu trist, pare. No ploreu, mare. Arribaren a un lloc on no ens coneguin i tornarem a ser feliços.
Pseudònim: Estefania
El Call estava en flames.
L'Abel lligà la mula al carro on havia carregat els bens més preuats i els va cobrir amb una lona. La Judit, l'esposa, plorava desconsoladament.
—Què mal els hem fet nosaltres? Com poden dir que enverinem els pous, si nosaltres bevem de la mateixa aigua?
—Puja al carro, dona, no val lamentar-se. Hem de sortir d'aquí. Rebeca, filla, puja tu també.
—Pugeu vos, pare. Soc jove per cansar-me.
—Hi haurà temps —li respon el pare—. Serà un llarg camí. Ens anirem alternant.
Fora del Call, transitaven uns personatges foscos amb una màscara d'ocellot rapinyaire. La Judit no va poder reprimir un crit, per sort, no es van fixar en ells. S'havien tret les rodelles grogues i vermelles de la roba, que els identificava con a jueus i podien passar per cristians que fugien de la pesta.
Deixaren enrere el caos de la ciutat. Al cap de tres dies de transitar per camins entre els boscos de la serra de Collserola, arriben al Puig de l'Àliga.
Es divisa Barcelona, encara fumegen alguns edificis del barri jueu. Més enllà, el mar i el port on havia atracat la nau procedent de Gènova, portant la mort en ses entranyes.
L'Abel i la Judit contemplen amb nostàlgia la ciutat dels seus avantpassats. Des del temps dels romans que hi eren, abans que els visigots, molt abans que els colons de l'Occitània.
L'Abel era metge, ajudava a tothom que li havia de menester, fos jueu o cristià. No sempre podia guarir: «Tots morirem algun dia, estem en mans de Déu». Però no rebutjava cap malalt, i si no tenia remei, endolcia els últim moments de la seva vida.
La Judit i la Rebeca s'ocupaven del petit hort on cultivaven herbes remeieres. Cada dia netejaven la casa de dalt a baix, obrien les finestres per fer entrar el sol i l'aire, rentaven la roba i es banyaven sovint, segons les instruccions de la llei mosaica.
Però els cristians els feien culpables de la pestilència.
—No estigueu trist, pare. No ploreu, mare. Arribaren a un lloc on no ens coneguin i tornarem a ser feliços.
Pseudònim: Estefania
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
298159 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!