Per recordar-te

M’he aturat en aquest poema, que recordava haver llegit, per respondre a l’explicació que fas en el meu comentari El cementiri.
Diuen que la poesia és més difícil d’entendre i això va com va, perquè aquest poema és molt clar i en canvi els pensaments, motivats pel mateix fet si no m’equivoco, que vas escriure en El turó em va resultar molt difícil. Segurament està escrit així expressament, com una cascada de idees que t’ha dut a escriure sobre la mort i la falta d’algú molt estimat i proper. T’agraeixo la teva resposta.
La mort d’un esser estimat, company/a de vida, no només et porta dolor, sinó també reflexions sobre un tema tant essencial com la mort i la vida. Comparteixo la teva reflexió i el teu dolor, que jo també he sentit. .

Una abraçada.

*me n'adono que no sempre et comento, però si que et llegeixo.

Quin dolor passar el dol quan estimes tant a algú. Ningú ens va ensenyar a acceptar aquestes situacions. L'únic que ens queda és deixar passar el temps, i qui sap, potser algun dia ens tornarem a retrobar...

Trist però bell poema.

Cordialment.

Rosa.

El dolor que desprèn el teu relat m'ha recordat el que jo sento amb la pérdua del meu home. Descrius uns bells sentiments que entenc molt bé. Et convido a llegir el meu poema "El cantó equivocat"
Gràcies pel teu darrer comentari
Marta.

no només el dolor, sinó els moments bonics fa més lleugera la pèrdua...

Tristes paraules per a una trista realitat. Però no tot és negre, ni tot és blanc, la vida és un camí de grisos amb tocs d'alegria i de pena repartits a l'atzar. Només el pas del temps ens proporciona la ponderació necessària per esbrinar si hem estat agraciats amb més de madures que de verdes.

Sí que és així la vida, a vegades. Però també és molt diferent quan els records, al parc joves i morens, fan aquesta duresa més amorosida!

Amb total cordialitat