Banalitat, fragilitat i desitjos

Un relat de: aleshores
Jo ja era assegut en una de les dues butaques de l’esquerra a la penúltima filera de l’autocar. Estava prou bé. Quan vas sol, per una banda, vols tenir companyia i per una altra, segons com, t’enfarfega tenir-la. Havia vist tot passant una parella, en què la dona havia treballat amb la meva esposa i ell havia estat un càrrec públic. Em penso que, afortunadament, no em coneixien o recordaven.

Si has d’estar pendent de donar conversa a qui no coneixes, malament. En l’anterior i primera excursió anava sol, però, tanmateix, podia sentir la conversa d’un parell de dones darrere, una de les quals portava la veu cantant i omplia el silenci, en cert sentit obligada per la bona educació, en un to inicial de cert to tristor i commiseratiu, com de llepar-se les ferides i l’altra no deia gran cosa, segons vaig copsar. Després vaig saber que la que escoltava era estrangera, per això.

També et cal, és cert, algun company per fer petar la xarrada. Ara bé, durant el transport entre visita i visita, descansava de conversa, ja que no tenia ningú al seient del costat.

Així són els viatges, noi! - em va dir l’amic.

Et vas trobar algú conegut, per això?

Vaig tenir una agradable sorpresa! De les bones: es presenta també sola, la dona més guapa de l’anterior viatge que havia estat precisament a la filera de davant i no me l’acabava mai de mirar. Això no t’ho havia explicat. Naturalment que la vaig reconèixer a l’instant: cabell vermellós, amb poc pes, ben proporcionada, ulls clars… No m’ho esperava de cap manera.

Això és sort o destí, ves a saber - va fer l’amic.

Doncs, home, sí, és un fet inusual que vingui sola la persona amb més atractiu.

I què, que va passar aleshores? On va seure, aquest cop?

Ella em va veure sol, però va anar a seure a una de les altres dues butaques de la banda dreta, tot dient, “aprofitem que hi ha espai buit”, com a motiu, altrament, suposo que hagués demostrat massa interès davant meu o de la resta dels seus coneguts.

Però que no anava ple l’autocar, em vas dir?

Efectivament! I ella en un moment donat es va canviar, com si no volgués quedar malament i va venir al seient de la vora. Poc després va informar els companys de l’organització que l’amiga amb qui havia de venir al final no ho havia fet per raons de salut.

Però què? Vau parlar?

Doncs, sí, és clar!, li vaig dir que la recordava de l’anterior excursió (era evident: havia estat tres dies al seient del darrere) donant per fet que ella hauria vingut a l'excursió de tres dies i ara, uns mesos després, a aquesta. Però n’havia fet alguna més i va fer veure que tot i reconèixer-me no sabia en quin moment m’havia conegut; de vista és clar, perquè, parlar no havíem parlat: ella anava acompanyada de la seva amiga tota l’estona.

I, què més us vau dir?

Li vaig demanar el nom aprofitant que donava el meu quan van passar llista, tot i que ja sabia que es deia Victòria.

Quina peça estàs fet! - em va dir.

Saps qui se’n deia, també? La noia de l'autobús de l’adolescència. Curiós, oi? Passava molta mala estona, aleshores, procurant no trobar-me-la per no haver-hi de parlar sense saber què dir-li.

Vam estar una estona llarga de silenci, de primer. Un cert espès silenci. Ni ella ni jo semblava que no volíem treure temes per què sí.

Jo procurava no incórrer en errors adolescents: moments similars força estressants per a mi, com et deia. Ella no deixava caure cap detall de la seva vida, tot i que jo vaig assenyalar algunes coses de la meva, com ara que havia viscut a un dels pobles visitats en l’excursió anterior, però que no n’havia dit res durant el recorregut.

Era pendent d’ella, de la seva figura; m’atreia tenir-la tan a la vora: era un goig contemplar, per exemple, la finor de la seva cama, prop de la meva, elegant i llarga mentre ella es llegia al mòbil les notícies.

Bé, bé!, m’estàs intrigant! No m’imaginava que eres tan tímid.

Vam creuar, també, algunes frases banals, de compromís, sobre si sortíem d’hora, o el lloc on érem, on pararíem i si anàvem puntuals. En arribar a l'aturada del cafè ella va anar-se’n amb altres companyes.

La situació en aquell moment tenia el gran atractiu de la llibertat, amb una dona bella i lliure sense cap compromís per cap banda. Una situació ideal. Una persona irreal sense inconvenients.

En començar la caminada tothora la cercava inconscientment i estudiava sense voler el seu físic. Sentia la seva veu, característica, quan parlava d’algun tema amb companys que coneixia. Era pendent d’ella volent i no volent.

Havia de tenir parella, i suplents!, per la seva bellesa i energia i quedava clar que jo no en tenia: havia vingut dues vegades tot sol. La seva veu era, com deia característica, de to reivindicatiu, un pèl forçada.

“Quina calor que tinc amb aquesta roba”, havia sentit que deia, tot pujant pel sender; a causa de l’esforç de la pujada.

Vam dinar separats, però vam coincidir guardant les cadires extres que havíem hagut de menester i ja de tornada a l’autocar, va voler parlar més.

Vaig explicar-li alguna anècdota de les netes: les seves preguntes insòlites: la tieta presumida de qui es preguntaven si s’agradaria prou quan fos més gran, on jo les hi responia que, perquè no! Ella, podia ser interessant a ulls meus, per tant. I vaig mencionar que havien descobert que els pares es poden separar. Devia quedar clar, aleshores, que jo no em devia haver separat i, per tant, es podia deduir el meu estat.

Interessants deduccions; sens dubte que les devia fer! - va dir l’amic-, fent-me baixar de l’evocació en què m’havia situat a la conversa nostra. M’escoltava callat des de feia estona; jo gairebé l’havia oblidat endut per l’elaboració del que havia viscut.

Però precisament per aquests temes -vaig continuar-, em vaig veure caient en el marc contrari al del flirteig, el de la parella eterna i actuava amb poca naturalitat.

Vam explicar-nos més coses aparentment banals. Per exemple va dir que tenia ganes d’arribar a casa i treure’s ja les sabates, cosa que jo internament em vaig imaginar com una acció sensual: ella arraulida al sofà. Va sortir llavors l’escola on havia sigut mestra i representant sindical uns anys; el tema del cant coral i la seva poca traça cantant. Aquí vaig gosar fer un comentari, fora de lloc -i fins i tot prepotent, però tal vegada íntim- tot dient-li que es podia reeducar la veu. Va saber que tenia dos fills i dues netes, que tocava la guitarra, més ben dit, que anava a classe i què havia estudiat.

Abans de sortir de l’autobús i anar cap a casa, i per tal d’evitar i evitar-me acomiadaments, li vaig dir que havia estat un plaer tenir-la de companya de viatge. Jo crec que m’ho va agrair. En sortir vaig enfilar cap al metro, dues estacions més amunt.

Renoi! - va fer el meu amic encoratjant-me a continuar.

En cap moment vaig flirtejar amb ella de forma conscient, però la realitat superava la intenció.

Entenia o recordava que viure amb una persona, suposa replegar-se en el tema de la llibertat, haver d'encaixar desitjos i voluntats i amagar en certs instants allò que es pensa. La conversa - que jo necessitava -amb una dona, amb ella, s’assemblava ja massa a una conversa amb la dona.

Vaig restar una estona en silenci. Encara ets aquí?, li vagi dir, ara adonant-me del meu estat esbalaït, i ell em va respondre que s’havia quedat absort en el relat, igual que jo.

No tornaré a tenir una oportunitat similar - vaig prosseguir.

Per què? - va dir ell. És cert -opinà- que en alguna mesura festejàveu, l’un i l’altre. Ella no mostrava molts dubtes, era cauta, però per a mi que es deixava anar cap al caliu d’una conversa, no íntima, però sí molt propera.

S’havia queixat de les sabates -vaig continuar- però també del fet que els homes ocupen la direcció de les coses, cosa que l'emprenyava. Tenia un fill, parella i un cotxe en rènting. I parelles amigues, segons li havia sentit ja al matí.

Entenc la dolça presó en què ens trobem en una relació que és bona en general i que ens convé; però exclou la naturalesa tal com és. Podríem dir, per tant, que per a ella, allò era com respirar un aire més pur i intens, més lliure. I, això no obstant, jo no podia, "ni ontològicament ni epistemològicament” - vaig dir, aclucant-li l’ull mentre la deia, ja que havia estudiat filosofia el meu amic- anar mès lluny, vull dir que no era ni el meu estil, ni la meva capacitat. I l’hauria avorrit en inútils explicacions masculines del món. “Res que no penetri el cor és important” - hauria dit la meva dona, suposo, però ja no hi era.

Un home prou coneixedor de la relació que comporta la parella, sap, però, que el cor et pot dur a espais desconeguts on hi té presència el dolor - vaig concedir de fer saber a l’amic.

Home -va opinar per segon cop, l’amic- hauries hagut de deixar-li més la iniciativa, que ella busques, també, el seu camí.

Ara ell continuava més embalat: "Fins i tot quan menteixen diuen prou veritat les dones. Però els homes, algunes vegades, quan diuen la veritat alhora menteixen. Us hauríeu mirat molt endins, d’una forma natural. Què es pot esperar més en un sol viatge? La mirada primera hauria de prevaldre! -reblà, poètic - Prevaldre la veritat enfront de la teoria de la veritat."

Les frases li havien sortit rodones.Per cert -vaig dir per concloure- jo ja hi havia passat pels indrets de l’excursió: vaig reconèixer l’ermita on em vaig aturar feia uns 11 anys i tot era més verd.

Ens vam alçar, vam pagar i ens en vam anar.

Comentaris

  • intent[Ofensiu]
    Atlantis | 04-03-2024

    Em reconec en aquest diàleg. L'intent d'apropar-te a un altre i la timidesa i inseguretat d' aconseguir-ho. Fas un enllaç amb l'adolescència, perquè tot torna i mai deixem de ser com érem, malgrat canviïn les circumstàncies.

    Un doble diàleg, amb amic i amb la dona que t'atrau i que no t'atreveixes anar més enllà de quatre paraules. Una certa vergonya ( potser per l'edat?) i no deixar dir el què exactament penses o sents.
    Ben reflectit. .

  • L'excursió. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-02-2024 | Valoració: 10


    Un relat molt interessant i a la vegada on hi ha gent major, viatjant en un autobús, que van conversant entre ells, per a distraure's que necessiten dir banalitat, fragilitat i desitjos. Espero haver-te comentat ben bé, aquest relat.
    Ja em diràs coses.
    Cordialment.
    Bona nit.

  • Inseguretat[Ofensiu]
    SrGarcia | 20-02-2024

    No n'estic del tot segur d'haver copsat el sentit general del relat, malgrat haver-lo llegit tres vegades.
    Em sembla veure una mena de viatges de l'Imserso o similar, on els protagonistes estan atrapats en converses banals que amaguen desitjos més profunds, però la seva fragilitat els impedeix comunicar-los (el títol pot orientar molt).
    Semblen unes persones velles que han tornat a l'adolescència, amb les mateixes pors i inseguretats, però a una edat en què això ja no toca.
    Ja que l'amic del narrador és un filòsof, li podria recordar la frase del gran Blaise Pascal: "el cor té raons que la raó desconeix", o dit d'una altra manera, mai sabem per on pot petar la cosa. Però no estic segur d'haver-ho entès bé.

l´Autor

Foto de perfil de aleshores

aleshores

267 Relats

596 Comentaris

130832 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Imatge de Cinctorres, obra del relataire rnBonet