Pavese deia que lavorare cansa

-Això afirmava, he trobat, un gran escriptor italià...

La Nàdia va badallar amplament i va mirar-se el seu company. Va fer que no amb el cap.

-Més cansa la mandra del dia sencer amb poc a fer. Sort que gaudim de la meva pensió per l'esquena fotuda.

Don, Nàdia: una parella de mindundis. Mentre parlaven, va passar un veí que es cuidava molt internament i externa. Don i Nàdia -ignorant que la causa era una gelosia creixent- l'anomenaven en Pere Sa, perquè en Pere sí que no patia gens de mandritis. Havia aconseguit l'equilibri activitat-passivitat, ambdues en la vessant positiva. (Quin crack, i no anava ni d'alternativet ni de guru!). Van voler aturar-lo per atabalar-lo. Des de la terrassa de la cafeteria estant, van cridar-lo procurant no malgastar energia. I, sense preàmbuls, a l'uníson, que li preguntaren:

-Com és que mai vas de mexicà gandul?

Uns quants natius d'aquell país que eren en un edifici en obres a tocar fent de paletes, posseïdors de fina oïda, van fer via a llençar escopinades espesses als insultadors amb prejudicis.

I en Pere Sa, gens esquitxat i amb un somrís afable, llavors respongué:

-Per no tenir feina bavaiera!

Don i Nàdia van marxar vers un pati propi on, en sengles hamaques prou lletges, estirats (i emprenyats) seguirien nodrint la seva entre estúpida i ignorant desesma.