PAU, MAGNÍFICA IRONIA

Em vaig adormissar uns minuts al sofà, però no va ser un son com el de tantes estones, amb aquell assossec conegut de sobretaula. De cop, vaig sortir de l'atordiment més profund amb el neguit d'un malson. Havia estat conduint un cotxe sense frens i vaig obrir els ulls amb el batec del cor accelerat.

Desitjava tornar a la pau que envolta a la rutina i em vaig fer el cafè amarg de mitja tarda.
Què m'havia inspirat a somiar amb una escena tan angoixant? No havia pogut estar la copa amb dos dits de vi del dinar, això no donava per a trobar-me èbria.

Com a excepció setmanal, vaig anar a un sopar amb els companys de la feina. I ell era allà, fent poca justícia al seu nom perquè, a mi, l'únic que em provoca és un sorollós trontollar de fonaments. Amb la por de tornar a les tenebres d'un malson nocturn, vaig optar per una amanida lleugera i un xic de vi. Una colla força nombrosa van voler anar a ballar, però jo em delia per enfonsar-me entre els llençols del llit buit i acollidor.

La il·luminació tènue que omple l'espai i l'escalfor inodora que embolcalla el llit és la bestreta de la sobrietat que m'assegura la pau, i no pas el seu nom, magnífica ironia. Aquesta matinada, malgrat no és habitual, no puc aclucar l'ull. Escenes del sopar es repeteixen en el meu record: el Pau rient, la veu d'en Pau trencant el xivarri del restaurant i la mirada del Pau enfonsant-se en els meus ulls. Ara endevino el sentit del malson d'aquesta tarda, perquè els terratrèmols sota els peus nuus no són més que un enamorament absurd. Reconec que sento perdre els estreps, els frens del vehicle han perdut el nord i el futur ve disfressat de tempesta d'estiu.

Tant temps amb la continència en les passions per a no tornar a ensopegar amb sensacions esbojarrades que m'aboquen a cometre bogeries i, de sobte, la casa de gel s'esfondra a sobre meu.

I, endinsant-me en aquella inconsciència opiàcia que precedeix al son, somio que els meus llavis diuen: benvingut Pau sense calma, ja pots esvalotar el meu món.


Lilith Selene