Passatemps

La feina ha afluixat força. Li passa pel cap d’iniciar-se en una nova i distreta afició: els malabars.
Les pilotes que solen giravoltar entremig de jaquetes de plomes i nòrdics poden prou servir-li de preparació. I comença amb una sola ma provant la sincronia entre els ulls i el palmell. A còpia d’estona aconsegueix trobar la força justa i necessària per evitar els desafortunats cops de cap i atrapar la pilota en la seva caiguda.
Dia rere dia millora el ritme de llançament-recollida, encara amb una sola ma i ja sense mirar. Entrenades la mà dreta i l’esquerra per separat arriba el moment d’intentar un segon moviment més complex: intercanviar la bola de mà i evitar-ne la caiguda a terra. La seva matusseria es fa palesa en un tercer i quart intent. Disgustada llença la tovallola i les pilotes tornen a l’assecadora.
Abduïda pel balanceig rítmic de la roba, s’oblida dels jocs. Somriu imaginant la vida i miracles, o no, dels clients que entren a la bugaderia, de què explicarien els seus vestits i cobrellits... Podrien esdevenir personatges de contes! Ho intentarà amb el proper client que travessi la porta.
—Bon dia! Aquesta pilota és teva? —escup el Robert, un client assidu. —Ha aparegut dins la màniga de l’anorac. Pot ser que estiguem més per la feina i ens deixem de malabars, oi? —la renya amb un somriure murri. Et sembla bé?
Reconeix la pilota de tenis número tres. La dels impossibles. Uns minuts més tard deixa caure la pilota al bombo de la màquina, entremig d’un esblanqueït edredó de plomes. Amb l’escalfor que ho asseca tot s’esvaeix el segon dels seus somnis, condemnada a viure engarjolada entre aquelles quatre parets i la maquinària muda.