Pasqua 2018

Un relat de: llpages
En Quim s’agafa de la mà del seu padrí. Avui, dilluns de Pasqua, s’acomplirà la tradició i li regalarà una mona, la que ell es triï. Per això en Quim, de content, saltironeja més que no camina, ara tocant l’asfalt, ara tornant a la vorera. Així que tomben pel xamfrà, albira la botiga i s’esmuny de la mà que el reté per córrer a xafar el nas contra el vidre de l’aparador de la pastisseria. La visió que té al davant és de somni: bases de fruita confitada; pastissos de sacher lluents; ninots de sucre de totes les mides i colors; plomalls palplantats al perímetre del pa de pessic; castells aixecats amb trossos de xocolata negra i blanca, coronats per dracs enravenats que lluiten contra valents cavallers de llances llarguíssimes, defensant empolainades donzelles que treuen el cap pel merlet ensucrat; ous embolcallats per papers llampants d’un vermell, groc, verd o blau vivíssims; galls i conills de xocolata de volums variats i totes les llaminadures que us pugueu imaginar. Distret, només el dringar de la campaneta que sona quan s’obre la porta el desperta de la contemplació d’aquest dolços que talment semblen animats.
– Bon dia, Dolors! A veure, aconsella al meu fillol una mona que li faci el pes – i li pica l’ullet, com cada any, que així la dona menarà la criatura per les gormanderies que s’ajustin al pressupost prèviament concertat.
– I és clar, senyor Pagès! Vine, Quim, ja veuràs quines coses més maques que hem fet aquest any a l’obrador! – i se l'endú cap a un expositor.
El padrí, mentre s’espera, quasi no té temps de consultar el correu al mòbil, que la Dolors i el nen ja estan de tornada.
– Quina determinació! Li encanta la sara, res de fruites – i es situa darrere el taulell per començar a treure figures que remataran el pastís – Quina t’agrada més? Un ou amb sorpresa dins? O bé l’ovella? I un gall ben xamós? Si sembla que s’hagi de posar a cantar!
En Quim es fixa en un conill que té la peculiaritat que s’està assegut amb una orella dreta i l’altra caiguda. Així que l’assenyala, la Dolors l’alça per destacar-lo de la tria i, de cop i volta, se sent una veu nova sota el taulell:
– Aquest! Mira, tieta, aquest és el conill del què et vaig parlar aquesta setmana! És aquest el que vull per a la meva mona! – i els ulls de l’infant no es desvien ni un mil•límetre de l’objecte cobejat, amb els braços enlaire assenyalant-lo, quasi com si el toqués amb la punta dels dits, de tan forta que és la il•lusió de tenir-lo.
En Quim ha reconegut l’Oriol, tres anys més petit que ell i que és company de classe de la seva germana. Arribat al poble quan en tenia un, encara recorda aquella vegada que va anar a recollir-la de passar una tarda jugant a casa d’ell: un pis tronat, d’espais comuns diminuts i compartits per força, i amb unes joguines que no s’aguantaven d’apedaçades. Rememora el que li va dir la mare: van justos de calés, però treballen com el que més i s’han adaptat al barri participant en totes les iniciatives, un model de família a seguir, pren-ne exemple.
– Em penso que tenim un conflicte, Oriol, que en Quim l’ha vist primer, i no me’n queda cap més – fa la dependenta, del tot insensible a la que s’apropa.
– Però tieta, jo vull aquest conillet! És l’únic que m’agrada! Segur que no en té cap més? És per a mi! – L’Oriol està desesperat, que veu que es quedarà sense la mona que fa temps que somia. Mentre crida en to reivindicatiu, pica de peus a terra, rebel•lant-se contra un destí que no l’afavoreix, una rebequeria pròpia de l’edat quan vénen mal dades. Ben diferent de l’actitud d’en Quim, immòbil i mut davant d’una situació del tot insospitada.
La Dolors no diu res. Mou el cap d’esquerra a dreta i viceversa, ara es mira la tieta, ara el senyor Pagès, buscant una solució salomònica. La padrina de l’Oriol és la primera en manifestar-se:
– Va, Oriol, tria’n una altra; no t’agrada aquesta ovella? Si no li falta ni un rínxol! – però el vailet, tossut, fa que no amb el cap i segueix assenyalant la figura en disputa. A en Quim li sembla que comença a sanglotar quan s’adona que la seva banda no li fa costat. Reconeix els primers símptomes d’un plor a punt d’esclatar, amb l’acompanyament orquestrat d’amargues llàgrimes i aguts crits de rabior. Per això, gira el cap envers el seu padrí i se’l mira sense dir res. En uns segons li transmet la seva resolució sense que hagi de dir ni un mot, que la mirada resignada ho diu tot. El senyor Pagès, seriós, fa que sí i li cedeix la paraula.
– No hi fa res, senyora Dolors, doni el conill a l’Oriol, n’escolliré una altra – i l’agafa de la mà de la dona per entregar-lo a qui el vol amb delit. L’acte d’altruisme té un efecte immediat: a la criatura se li ha il•luminat la cara, esborrant qualsevol indici de marranejada.
– Què es diu? – fa la tieta. El noiet, que no para d’admirar el que té entre mans embolicat en paper cel•lofana, amb prou feines se li sent donar les gràcies, que és massa petit per copsar el que li passa pel cap al Quim, una barreja de ràbia i tristor a parts iguales.
Qui acompanya l’Oriol es gira d’esquena abans de sortir de la pastisseria i dóna les gràcies al senyor Pagès movent els llavis sense emetre cap so. Des de dins, es veu a l’afortunat que marxa amb una cara de satisfacció enorme mentre sosté la seva mona com si portés un trofeu de campió.
El padrí esbulla els cabells del seu fillol i exclama:
– Dolors, això és una persona com cal! En Quim es mereix un premi pel seu comportament, fes el favor de dur dues figures, les que ell triï!
– Dues? – fa l’interpel•lat. La Dolors desapareix cap a l’obrador, tornant amb una tortuga bufoníssima en una mà i a l’altra... un conill com el que volia!
– Que consti que jo no he dit cap mentida, no me’n quedava ni un. Però aquest era el de la meva fillola, que és massa ganàpia per fer-li la mona, però a mi em fa gràcia de regalar-li mentre pugui, què voleu que us digui. Com que encara no l’ha vista, li farà la mateixa il•lusió que el conill. És més, quan li expliqui el que ha fet en Quim avui, ho trobarà més que justificat. Senyor Pagès, és un orgull de padrí tenir un fillol com aquest! – i talla amb les tisores la cinta que tanca la capsa de cartró que conté el pastís, per entregar-la amb un somriure d’orella a orella.
De tornada a casa, en Quim no diu res, però tampoc dur el cap cot.
– Quina una en barrines? – li demana al vailet.
– No ho entenc, hauria d’estar enfadat amb l’Oriol, no? Ha anat de què que no hem posava a reclamar el que em pertocava, he passat una mala estona quan he vist que tornaria amb les mans buides. El que passa és que aquell marrec no et pots ni imaginar l’insuportable que es torna quan li trenquen la girada.
– Alguna cosa has vist que ha estat més forta que la rebequeria de l’Oriol. I em penso què ja sé què és.
– Com ho saps, padrí? Tens raó, veure el cofat que marxava amb la seva mona m’ha satisfet molt més que tots els conills de xocolata que m’hagués pogut cruspir avui. Oi que és una mica estrany?
– De cap manera. No oblidis mai que no és més ric qui més té sinó qui més dóna. Tu, avui, t’has fet la barba d’or!
En Quim no va entendre el que li deia, va decidir que ja hi rumiaria més endavant.
Això sí, aquella Pasqua, la seva mona li va semblar la més dolça que havia tastat mai.


Comentaris

  • És un conte infantil[Ofensiu]
    llpages | 08-05-2018

    i potser he pecat d'"ensucrat", sí. Però ho he fet expressament, he pensat en qui volia que el llegís i he trobat adient que el relat fomentés un comportament exemplar, que eduqués una mica, vaja. Suposo que estic del tot desfasat quant a pedagogia infantil, però jo m'ho vaig passar bé posant-me en la pell d'en Quim i reflectint una innocència que avui dia deu semblar carrinclona i cursi a la vegada. Ja tinc d'altres oportunitats per reflectir comportaments d'adults d'allò més menyspreables, si vull escriure per a la canalla prefereixo excedir-me en el to càndid, de bleda assolellada, que, qui sap si malauradament, s'està perdent a marxes forçades en els nostres infants. Ja tindran temps de créixer!
    Moltes gràcies, Montseblanc, per comentar-me!

  • Ensucrat.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 08-05-2018 | Valoració: 10

    Les pastisseries de tota la vida, tenen aquest toc artístic i personal que li concedeix els qui la regenten. La teva confiteria o pastisseria palesa aquesta atmosfera que ullprèn als teus personatges infants i també a qui llegeix el tu detallat relat. En aquesta història de rerefons ensucrat, s'elabora de forma planera els sentiment humans. Perquè allò que verdaderament ve al cas o importa, no és pas qui es farà amb la figureta. Sinó qui renunciarà a tenir-la en benefici de l'altra. Una magistral classe, no de pastisseria, sinó d'humanitat. Enhorabona, Nil.

  • Gormanderies[Ofensiu]
    Montseblanc | 08-05-2018

    Ostres, llegir-te a tu és salivar de mala manera uuumm. Quina descripció de l’aparador de la pastisseria. Quina gana que m’has fet venir...
    Bonic conte, potser una mica massa ensucrat, m’hagués agradat que en Quim no fos tan bo, que hagués lluitat pel conillet. Però, és clar, si s’ha d’explicar a la canalla, val més que vagi com ha anat. Si et portes bé i fas feliços als demés, tindràs doble premi... Tant de bo això passés de veritat hahaha.

l´Autor

Foto de perfil de llpages

llpages

227 Relats

994 Comentaris

295291 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.