Cercador
Panxó de xuixo
Un relat de: llpages- Compartir:
- Alguna cosa més? – fa la dependenta.
- Dos pans de coca, si us plau, en una sola bossa de paper – i així que la noia es gira, a en Lluís li sona el mòbil.
- Hola, ratolinet, on ets? – és la veu de la seva dona i ell respon d’esma.
- Aprofito per comprar el pa abans d’arribar a casa, com que has dit que et retardaries una mica... – No ha acabat de dir-ho que un flaix revelador li creua el cervell, un pensament fugaç i alhora potent com un llamp encegador, una força abassegadora que el fa adonar-se d’un perill imminent: el xuixo!
- Perdoni, això és tot? – el talla la dependenta, farta de què la cua de clients es faci cada vegada més llarga per culpa d’aquells que confonen les botigues amb locutoris públics.
Ara és quan en Lluís s’adona que té un problema, i gros! Si encarrega el xuixo mentre la seva dona segueix connectada, l’enxamparà amb la peça de dolç que no li convé gens ni mica. Després de la darrera revisió mèdica, on un índex de massa corporal disparat encengué totes les alarmes cardiovasculars, s’iniciaren els advertiments desagradables del metge d’empresa (un home rodanxó al qual en Lluís li calculà un IMC candidat al traspàs imminent, el que no l’estalviava d’esbroncar pacients baixos de tòrax, quins pebrots...) i s’hi afegí l’amenaça temible de la seva dona: o feia bondat, o l’ingressava en una clínica d’aprimament caríssima (a càrrec d’ell, és clar) on l’àpat principal consisteix en un únic espàrrec esprimatxat perdut al bell mig del plat. Per tant, no té més opció que assenyalar la llaminadura a la dependenta sense ni mencionar-la, que si s’escola pel micro del mòbil és home mort.
- Vol dir aquest xuixo, senyor? – li diu innocentment la noia. Però les ones sonores ja han arribat on no ho haurien d’haver fet mai.
- Què he sentit, Lluís?! – la reacció de la seva esposa ha estat immediata, com si s’hagués aparegut de sobte a l’altra banda del taulell – Que no et recordes com vam quedar? – i el to amenaçador comença a planar per sobre l’interpel•lat. A vegades, però, els homes, malgrat tractar-se d’éssers mono neuronals, responen millor sota pressió.
- I ca, dona, que la botiga és a vessar i despatxen a més d’un a la vegada; és un altre qui l’ha encomanat, pots estar tranquil•la – i assenyala la pasta per aixecar seguidament el dit polze en senyal de confirmació – Ei, et deixo, que vaig molt carregat i he de fer malabarismes amb les bosses si vull parlar alhora, ens veiem a casa, fins ara! – acaba la conversa amb la fotuda sensació que el coll no li toca la camisa.
En sortir de la fleca és conscient que té tot un repte per endavant: no deixar ni rastre d’un dolç deliciós que s’ha de cruspir sí o sí abans d’arribar a casa. Ho aconseguirà?
D’entrada, així que el treu de la paperina s’adona que té un tacte massa oliós, i que, una vegada s’ha empassat fins la darrera engruna de pasta, té els dits enganxifosos, que ho deixarà tot perdut si no se’ls neteja. Per això s’atura a una font pública i es renta les mans com pot... fins constatar que quasi ha consumit un paquet sencer de mocadors de paper per no voler deixar ni una gota d’humitat acusadora del pecat que ha comès.
En desar el paquet quasi exhaurit a la butxaca de l’abric, veu unes taques blanques escampades al llarg de les mànigues. Són restes de farina o de sucre en pols? Com han pogut anar a parar allà? Tant se val, constituiran una prova irrefutable del delicte i serà condemnat sense un judici just, ras i curt. Se les espolsa fins assegurar-se que no en queda cap rastre i enfila l’escala del pis.
- Ep, si que n’has fet via, em creia que hauries tardat més! – saluda la dona i la besa sense que l’altra tingui temps a dir res. Deixa la bossa amb el pa a la cuina, es treu l’abric i segueix amb el monòleg típic d’un estat de nerviosisme incipient. – Com ha anat el dia? Jo he pogut plegar puntual, i he fet feina – i es dirigeix cap al lavabo – Ui, perdona, torno de seguida, no em puc aguantar més...
A l’excusat se sent doblement alleugerit: perquè ha pogut buidar la bufeta i perquè ha aconseguit que ella no sospités res. Això el fa adoptar un posat fatxenda, victoriós d’una estratègia que, ai las!, creu impecable. I avança pel passadís com un vaquer del Far West en un duel de saló, per retrobar-se amb la víctima d’una tàctica acuradíssima.
- Estava bo, el xuixo greixós? Prou dolç o li faltava una capa de xocolata? – li etziba la muller així que veu aparèixer el seu marit a la cuina.
Es queda amb els ulls esbatanats, incapaç de pronunciar res. I quan anava a dir alguna cosa, la dona se’l mira mentre fa voleiar un paperet rectangular. A ell, la cara li ha agafat un color de cera pasqual, com si se li hagués aparegut el banyetes. Però l’atac que l’assenyala com a subjecte repel•lent per endrapar matèria tòxica segueix, implacable.
- Amor meu, les dependentes tenen el costum de deixar dins de la bossa el rebut de la compra. I aquí hi ha el teu, on està ben especificat un xuixo com una casa de pagès. Què pots al•legar en la teva defensa? – i dibuixa un somriure triomfador davant d’un mascle que se sap atrapat al parany. Ha estat descobert, enxampat, humiliat i derrotat de totes, totes. Potser per això, perquè no té paraules, decideix passar a l’acció (qui sap si inspirada en el llegendari John Wayne). Pren la dona per la cintura, se l’acosta a la cara mirant-la fixament als ulls i li clava un petó amb llengua que l’agafa del tot desprevinguda, d’aquells petons llargs que tenallen la presa fins que aquesta deixa d’oposar resistència.
- He pensat que així em trobaries més dolç que mai, no trobes? - li diu xiuxiuejant a cau d’orella, en un to melós, en separar-se dels seus llavis. Se la mira amb uns ulls de mascle enamorat amb un punt d’esverament eròtic que sap que la desarma instantàniament. És conscient que ella ja es refarà del sobtat assalt libidinós, que quan li passi l’efecte encisador contraatacarà sense aturador, però almenys ha aconseguit retardar el ruixat més que merescut. I amb l’esperança que, si ella cau rendida a les inesperades efusions amoroses de qui l’estima, potser hi haurà una nova oportunitat per a una llaminadura prohibida.
- Això és jugar doblement brut, Lluís – li parla fluixet mentre segueixen abraçats – que m’has traït amb el xuixo després de prometre’m que miraries amb el menjar, i ara vols engalipar-me amb les teves arts seductores, això no s’hi val!
- L’atac és la millor defensa, estimada – i la torna a besar apassionadament, mentre pensa per dins que, posats a ensucrar, ensucrem-ho tot.
Comentaris
-
El millor xuixo del món[Ofensiu]Montseblanc | 02-03-2020
En el meu anterior comentari et vaig dir quin era el meu xuixo preferit, i es veu que dec ser una experta perquè enguany l'han escollit el millor xuixo del món. Si ja ho deia jo que tenien alguna cosa especial...
(per cert, de nou, aquesta informació m'ha sortit com un bolet al facebook)
https://vadegust.cat/actualitat/una-fleca-de-santa-perpetua-de-mogoda-fa-el-millor-xuixo-del-mon-3480/?fbclid=IwAR0TP2VVxrPv2GuWM8yQsgzs150GV0ktnhoh6Aj80qlZ708-WE7qPnU5TEk -
Uummm[Ofensiu]Montseblanc | 07-12-2019
Actualment, els xuixos que em treuen la son els fan a “Pa Artesà del Vallès” a Santa Perpètua de Mogoda. I tenen una cadena de botigues (per desgràcia hahaha) situades a Barcelona, Mollet, Parets, Barberà, Ripollet, Montcada... Trobo que tenen l’equilibri just entre el cruixent de fora i la massa esponjosa de dins, porten molta crema i molt bona. M’encanta quan el compro i la dependenta me’l dona embolicat en un paper i el noto pesat, ple a rebentar...
Resulta que al novembre de l’any passat, durant la celebració del Fòrum Gastronòmic de Girona, un jurat va escollir, entre 52 pastisseries, el millor xuixo del món. I l’honor va recaure en la Fleca Pastisseria Padrés de Banyoles. Jo encara no he tingut el plaer de tastar-lo però aquí ho deixo per si algú té la sort de passar per allà i el vol provar. O si algú ja l’ha provat i ens en vol fer cinc cèntims...
Lluís, ja estic salivant, no pot ser que em treguis aquests temes... Entre això i el Satisfyer... hahaha.
-
On heu tastat el millor xuixo?[Ofensiu]llpages | 07-12-2019
L'experiència de la Montseblanc amb els xuixos, quasi mística, és paral·lela a la meva. Com li va passar a ella, jo també he caigut en la temptació de cruspir-me'n un que estava boníssim! Ha estat gràcies al Forn de Pa Vilamala, al carrer dels Agullers 14 de Barcelona. Potser a la cobertura li faltava un xic de cruixent, però la crema estava que hi cantaven els àngels! Si mai hi passeu a la vora (estar a tocar de Santa Maria del Mar), no dubteu en tastar-ne un!
Per què no encetar un llistat de fleques i/o pastisseries on facin uns xuixos per llepar-se'n els dits? Animeu-vos i poseu on trobar-les en un comentari a aquest relat.
Moltes gràcies per compartir-ho! -
Moltes gràcies, Montseblanc![Ofensiu]llpages | 26-11-2019
Si el relat del xuixo et fa riure, si et fa caure en la temptació de cruspir-te més d'aquests pastissets deliciosos i t'empeny a deixar-hi un comentari afalagador, què més puc demanar com a relator en català? Creu-me, quan el que escrius arriba a la gent i aquesta reacciona com ho has fet tu, no hi ha millor premi!
Moltes gràcies, Montseblanc! -
Ho haig de dir[Ofensiu]Montseblanc | 26-11-2019
Fa una estoneta que m’heu vingut tu i el teu relat al cap. He sortit a caminar una mica, perquè fa un dia esplèndid. Quan anava pels carrers del poble, fotografiant fulles de colors, entre la fresqueta de l’aire i la calidesa del sol, de sobte, m’ha vingut al cap. “Podries comprar un xuixo i menjar-lo mentre camines, així a mesura que te’l cruspeixes ja aniràs cremant calories…”. I dit i fet. La fleca no era gaire lluny de les meves passes. Només en quedava un de xuixo, molt gros, el meu… I buffff no sé per què exactament, potser perquè menjar-lo mentre es camina, amb un mocador al coll, un anorac d’aquests inflats, mirant de que la bossa no es despengi de l’espatlla, té més dificultat; el cas és que el xuixo ha resultat ser un dels més bons que he menjat mai. I em deia, coi de Lluis! Hahaha. I haig de dir que el xuixo tenia l’equilibri just de sucre per empastifar-me els llavis, els dits i el mocador. Que l’oli feia força olor i m’ha fet salivar des del primer moment. I que la crema, uuuuummmmm la crema més bona que mai, semblava feta per una amorosa iaia el dia de Sant Josep. En fi, no faré la descripció de la menjada perquè ja ho vaig explicar… Però encara tinc la cara transfigurada de plaer hahaha.
Una salutació i un cop més enhorabona per aquest relat tan real i tan divertit.
-
Ensucrar.se és meravellós...[Ofensiu]PERLA DE VELLUT | 06-08-2019
Encar que és de l'any passat, t'ho acabe de llegir i m'ha agradat molt com ho expresses totes les accions que són molt bones, per a Lluís. Ha ha ha ha... m'ha fet un tant riure i riure amb les diferents situacions que aporta aquest relat. Ets un expert en fer relats humorístics. I sí, he llegit el comentari de Montseblanc, que està molt bé, per la seua picardia.
Un salut.
Perla de vellut.
Esperi que et vaja bé i t'invite a la meua pàgina, ja em llegiràs alguna cosa. Bo, el que et vull que llegeixes és el poema "Alada obscuritat" , ja editat fa un dies, gràcies.
-
Xuixos i panxes[Ofensiu]Montseblanc | 29-04-2018
Lluís,
És que el teu relat m'ha tocat la fibra hahaha. Fa anys que els xuixos em tenen boja i, en general, m'hi resisteixo, però de tant en tant no puc evitar anar engrossint la panxa. Entenc perfectament al protagonista del teu relat...
Gràcies pel teu bon humor! -
Salivera[Ofensiu]llpages | 28-04-2018
caram, Montseblanc, quina descripció més detallada de com cruspir-se un xuixo! M'ha encantat, t'hauria segrestat el text sencer i l'hauria inclòs en el meu relat... de pura enveja de tanta salivera que provoca! Molt agraït, crec que caldria afegir al final del "Panxó de xuixo" una frase que digués: "sobretot, no us oblideu de llegir el comentari de na Montseblanc!"
-
Salivant[Ofensiu]Montseblanc | 27-04-2018
He somrigut i m’he sentit identificada amb el protagonista. A mi, els xuixos, cada cop que en veig un, també em roben el cor. I són de les pitjors coses que es poden menjar d’amagat, entre el sucre que s’enganxa per tot arreu, l’oli que empastifa els dits, la crema traïdora que ens pot caure sobre el pit... Un xuixo requereix ser menjat tranquil•la i concentradament. Mossegar obrint bé la boca, percebre el crec que fa la massa, la lleu resistència que ofereix a les dents, que s’enfonsen en la molla que hi ha sota la crosta fins a trobar la crema. Tancar la boca, notar els llavis ensucrats, la crema desfent-se sobre la llengua, la saliva que gairebé ennuega. I mastegar. I empassar. I fer una altra mossegada, tot mirant la crema que intenta sortir per la part del darrera del xuixo degut a la pressió que fem amb els dits i les mossegades. Passar la llengua per recollir l’excés... L’olor lletosa de la crema i l’aroma a fregit... És un plaer absolut. No haurien d’estar tan mal vistos... A més, si després del xuixo es fa una mica d’exercici, com sembla que farà el protagonista del relat, doncs cap problema...
Uuufff em sembla que sortiré a comprar-me’n un (ho dic seriosament). Hi ha relats molt perillosos hahaha.
-
Tornemi[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 26-03-2018 | Valoració: 10
El Xuixo, originari de les comarques gironines i que s'ha estès per les Espanyes amb el nom de Chuco i que a la ciutat de Badalona, amb algunes petites diferències en els ingredient, és coneix amb el nom de Tornemi (de tornem-hi), de tan bons que estan... Jo, si vols que et digui la veritat els trobo massa tous i oliosos. M'estimo més la coca ensucrada o de forner. Però no et vull parlar de quines són les meves apetències en brioixeria, sinó del teu original relat. Perquè tant fa si el fil conductor del relat és si a en Lluís li convé o no menjar-ne. No... Aquí el que jo ressaltaria és la relació de parella amb tot el comporta com és ara: la llibertat, l'estima, l'honestedat... etc. Perquè aquest temes podies haver-los plantejat en una situació més corrent com pot ésser ara en un afer de faldilles o anant de copes. Però no, ho situes en una fleca, en una cua d'espera. Jo visiono a en Lluís com el nen de casa, de segur que no tenen fills, i això aporta al relat dosi de tendresa, d'amanyagament i per descomptat de dolcesa. Perquè tal com es trena el resat sembla que juguin a fet a amagar. Mercès per tocar-nos la fibra. Salut, Nil.
l´Autor
228 Relats
1006 Comentaris
296875 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85