Opressora o oprimida?

Un relat de: llacuna

Sí és veritat, jo busco algú com ell: sociable, amb molts amics, valorat i estimat dins d'un cercle de gent maca. Bé, o per ser més sincera, ell busco a ell. Conec els seus amics, bé, alguns, i són macos, són bona gent. Podria dir que alguns i només alguns d'aquells que conec, també els caic bé, tot i que només els vaig conèixer per uns minuts, o almenys això em va semblar i em va dir la meva intuïció, només per pocs minuts, ho vull ressaltar, en aquesta explicació que em faig, perquè em va fer molt feliç.
Sempre penso que no trobaré ningú com ell i és que jo valoro molt les persones i no crec que hi hagin, per molt que els busquem, clons exactes, cada persona que desapareix és un dolor irrecuperable. Així que, bé, en aquest moment sé i sento que ell no m'estima com jo voldria, que és com a estimació de parella, sé que aquesta realitat em frustra profundament i el que encara no sé és que no la puc canviar. I és que la figura del poderós, sembla que mai no es pot canviar. Només puc canviar jo i provar de trobar gent maca que m'obri els ulls. Submergir-me en el meu patiment, enfonsar-m'hi, morir-hi i tornar a néixer. Però ara, és com si no volgués morir, com si em negués, com si tingués tanta por a trobar-me que no hi hagi futur, que no vulgui fer cap canvi i vulgui aferrar-me al triomf i al desastre. No vull fracassar un cop més em dic, vull triomfar i m'hi estaré fins al final, fins al meu final, s'entén. Em lligaré a la il·lusió-desastre. Semblo una obsessa: com un home que no vol renunciar a la seva dona per a res del món i si cal es matarà o la matarà. Semblo una malalta. L'única diferència és que seré jo qui es mati, amb ell no li faré mal, perquè l'estimo i ell decideix, i ell mana i les seves decisions són sàvies. No em vol veure, doncs no valc res. Ell diu que no, que la meva anàlisi es falsa, que no és així com funciona. No ho sé, ara, aquests dies, aquests anys, no ho entenc...o no ho vull entendre, només el vull, el vull i el vull i si és que no; no m'estimo, m'odio, em faig mal, em sento malament i arrossegaré aquests sentiments fins que me'n cansi, i potser mai me'n cansaré.
En realitat vull estimar-lo i que m'estimi, perquè si ho fa, sembla que valdré tant com ell, com si d'alguna manera jo fos una mica ell. I segurament, és curiós que dubti el fet que: mai no seré ell. Mai no tindré el seu valor, per la gent que el valora amb ell, jo vagi on vagi sempre seré jo. No sé perquè crec que si vas amb algú maco se suma el fet de ser maco i sinó, al contrari. Suposo que no podem canviar tant, i que els altres si no ens coneixen sí poden fer un judici de valor inicial, positiu per als dos, però si ens coneixen més a fons, cada persona tindrà el que té i prou.
A l'ambient que l'envolta i que m'enamora, sumo la seva veu dolça, que ell no vol fer servir per dir-me paraules dolces a mi. Se'm trenca el cor. I em pregunto mil cops per què? I em responc mil cops que no ho entenc, i els dies passen i res no canvia, més distància, més i més i més. I tinc ganes que es consumi la mort, perquè és pitjor la malaltia crònica que tinc, però ell té compassió i em contesta el telèfon i de tant en tant, com a mínim un cop al mes em vol veure. I jo em conformo amb això, amb el que ell vulgui, no m'importa, ell mana. I llavors la il·lusió sempre hi és, m'estima una mica em dic, em vol un instant, si no és més estona, és perquè té treball, perquè ell no vol tenir parella, perquè és un llibertari em dic. Em repeteixo els arguments que ell em dona, me'ls vaig creient, i dels meus me n'oblido. De que viu amb una dona i ja té l'amistat garantida, que busca una dona del seu ambient i que cerca il·lusions com ho faig jo. No! Ell m'ho ha negat, diu que la meva amistat és tant meravellosa com la que l'han proporcionat altres dones que ha estimat, però que no pot anar més enllà perquè no pot, no té temps, diu que té una visió diferent a mi de les relacions, les veu d'una manera tant complexa, que no me la pot ni explicar i que creu que ni podria entendre. Tants anys lluitant, per acabar accedint a tot, em dic. Tanta lluita que et condueixi a la pèrdua d'esperances i el pitjor del cas és que ara per ara, sé que ho tornaria a fer si el temps anés enrere, que creuré en l'amor eternament i que ningú no m'ho farà canviar. He caigut en la meva trampa?
Només existeix l'amistat, l'amistat entre iguals. Hi ha gent que exclou, en tots els cercles hi ha gent que exclou, no és propi de cap ambient en concret. Hi ha persones que sempre si et veuen inferior et deixaran en un raconet. Els poderosos, volen anar amb poderosos. El pitjor que et pot passar és que no sàpigues on ets. Així estàs perduda, perdut.
Salutacions. Les mateixes que farien a qualsevol humà amb qui et creues pel carrer, respecte i prou, amor? Mai, això mai.
Quan hauré de patir encara amb aquesta relació. Ai de mi! Farta estic, de ser un pou de llàgrimes, de llàgrimes inútils. Vull oblidar que he conegut aquesta persona, que em rebutja, que em tracta com una imbècil, com si no entengués res, que es burla de mi, que m'ignora, que m'esquiva, que no em vol. M'atreviré a insultar-la. No cal que em saludi, no ho necessito, i algun cop ja ho fa. Vull marxar, vull desaparèixer, vull que m'oblidi i jo pensar que mai no l'he conegut, que ha estat un somni, un error del cervell. Ja durant la relació no li servia per a res, i ara ni per follar, què serà de mi? Tant inservible sóc? Tant poc interessant? Potser sí. Bé, doncs aquí estaré tal com sóc, adornant el món i intentant canviar-lo fins que em deteriori, em trenqui i em llencin a la brossa, què més puc fer en aquest món de les relacions on no hi ha paper per a mi? I és que de vegades, ni opressor, ni oprimida, el que és pitjor: víctima. I a les víctimes ningú no les ajuda, perquè no lluiten, es sotmeten, no ho oblidem.

Comentaris

  • Potser...[Ofensiu]
    Bonhomia | 05-09-2008 | Valoració: 10

    Crítica genial! Està clar que s'hi ens deixem dur per una persona que estimem amb tanta força i aquesta persona resulta ser tan falsa, som víctimes. I potser descobrim que som víctimes de nosaltres mateixos!


    Sergi

  • Ei! LLACUNA![Ofensiu]
    surina | 25-08-2008

    Mai, mai ens hem d'infravalorar! Tú no ets menys que cap altre persona i pensa sempre que ets la teva millor amiga, així que preguntat a tu mateixa. Sempre has de pensar en possitiu i atrauràs les coses bones. Un petó.

  • Hola Llacuna[Ofensiu]
    Carolina | 24-08-2008 | Valoració: 10


    M'ha agradat el teu relat per qué es nota el sentiment a cada frase.

    Hi ha persones que et fan sentir inferior, sigui de forma intencionada o no.
    Aixó fa que ens critiquem i ens castiguem amb paraules cruels. Potser per qué voldriem ser perfectes i agradar a tothom. Però tenim que aprendre a confiar en nosaltres i valorar-nos positivament.

    Et comprenc molt bé.

    Una abraçada.


    Carolyna



  • Ai amb l'autoestima![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 30-07-2008 | Valoració: 10

    Malgrat els cops baixos que pots rebre d'aquest amor impossible i que tu desitges tant, penso que més li val que es quedi entre el seu cercle el·litista.
    Tu t'has d'allunyar d'aquesta obsessió que no et porta enlloc, al contrari, et fereix, t'anul·la la teva autoestima. I això... mai a la vida.
    D'una revolada, com si t'adrecessis a una bona amiga a la qual confies els teus secrets i les teves angoixes, descrius molt bé un fort sentiment que tens arrelat dins teu.
    Desprèn-te d'ell, si t'és possible. Segur que hi ha d'altres éssers més comprensius i benevolents que no et faran patir tant.
    Ni opressora no oprimida. LLIURE! com qualsevol ocellet que passa pel teu costat.
    Molt intens i sentit el teu relat. M'ha agradat moltíssim, Llacuna.
    Una forta abraçada.
    Mercè.

Valoració mitja: 10