Cercador
Ocre pols
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la RàdioHi ha una estampa al fons de l’habitació que en 40 anys la padrina Mercè no ha mogut de lloc. La pols s’acumula damunt les traces de pintura a l’oli que dibuixen una alsina vella al mig d’un camp daurat. El dormitori de la pubilla de Cal Rigol s’ha quedat aturat en el temps amb l’olor de la història enganxada a les parets, als llençols i a la fusta dels pocs mobles que poblen la cambra.
—Nena, posa’m mirant al quadre, si us plau — demana amb una veu fina i enrogallada a la Rocío, que es passa el dia amb ella, assistint-la.
—Ara mateix, senyora! — i la dona de pell bruna l’aixeca amb aquella traça que tan sols té ella i la col·loca al balancí que sempre mira a la paret del fons de l’habitació. La Rocío mou una cadira amb cul de vímet i la col·loca al costat del balancí, s’hi acomoda i allarga la mà fins la falda de la Mercè.
—Un dia hi podríem anar, el meu últim gran viatge.
—Anar a on senyora Mercè?
—A seure sota l’ombra de l’alsina — pronuncia la padrina, mentre tanca els ulls.
El vell arbre està a les afores del poble on encara hi ha una façana on hi pengen les lletres que una rere l’altra formen el nom de Cal Rigol. La casa està esquinçada per dins, va caure el sostre l’hivern passat, després de 40 anys d’abandó.
L’alsina dóna l’esquena a les parets d’inmensitat calcària que esguarden la vintena de cases desdentegades que s’enreden amb la vegetació borda i la pols. Sota el vell arbre hi reposa un banc que ningú es pregunta qui va portar fins allà. Les tardes de vent s’escolta el vinclar de les branques al gronxar-se davant del camps secs i erms que anys ençà algú es va oblidar de seguir menant.
La Mercè obre els ulls i veu les espigues dansar, daurades sota un sol de plom. Ella és
escorça d’aquell arbre que té la fortalesa de quedar-se a on ja no hi ha ningú.
Ivet Eroles
—Nena, posa’m mirant al quadre, si us plau — demana amb una veu fina i enrogallada a la Rocío, que es passa el dia amb ella, assistint-la.
—Ara mateix, senyora! — i la dona de pell bruna l’aixeca amb aquella traça que tan sols té ella i la col·loca al balancí que sempre mira a la paret del fons de l’habitació. La Rocío mou una cadira amb cul de vímet i la col·loca al costat del balancí, s’hi acomoda i allarga la mà fins la falda de la Mercè.
—Un dia hi podríem anar, el meu últim gran viatge.
—Anar a on senyora Mercè?
—A seure sota l’ombra de l’alsina — pronuncia la padrina, mentre tanca els ulls.
El vell arbre està a les afores del poble on encara hi ha una façana on hi pengen les lletres que una rere l’altra formen el nom de Cal Rigol. La casa està esquinçada per dins, va caure el sostre l’hivern passat, després de 40 anys d’abandó.
L’alsina dóna l’esquena a les parets d’inmensitat calcària que esguarden la vintena de cases desdentegades que s’enreden amb la vegetació borda i la pols. Sota el vell arbre hi reposa un banc que ningú es pregunta qui va portar fins allà. Les tardes de vent s’escolta el vinclar de les branques al gronxar-se davant del camps secs i erms que anys ençà algú es va oblidar de seguir menant.
La Mercè obre els ulls i veu les espigues dansar, daurades sota un sol de plom. Ella és
escorça d’aquell arbre que té la fortalesa de quedar-se a on ja no hi ha ningú.
Ivet Eroles
Comentaris
-
Nostàlgia[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 24-01-2018 | Valoració: 10
Un relat on la nostàlgia hi és tan present com la voluntat de la senyora Mercè d'anar sota l'alsina. M'agradaria que es pogués complir el seu somni. Detalls molt ben descrits, en una prosa serena que s'encomana. Una forta abraçada, Ivet.
Aleix
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
310111 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!