Ocàs

Es força curiós i altrament fantàstic lo que pots despullar amb els teus placentes mots un sola imatge . Tal vagada tens un ric glosaria de mots que fan ....fantasia imaginaria de llor que escrius amb mirar la fotografia. per cert soc un gran fan de fer fotos a les portes,potser ets podrien inspirar-te . felicitats pel poema.

El calze, engrendador de vida, fértil paradís, espai on sadollaven plaers i desitjos no és ARA un terreny erm, ans al contrari, és el receptacle on la nova llavor esclatarà en fruit.

És el cicle vital. Allò que mor dóna lloc a una vida nova

Preciós poema

Un poema ple de sentit, de melangia i també d’esperança. Sempre som “a la sort dels elements” que canvien cada nano segon, com canvia tot. Com canvia “el fèrtil paradís” i els “rius escarlata”. Res en l’univers no és fix, ni res no es perd. Cada acció, cada pensament, que en el present es posa en marxa, dóna la corresponen llavor. No cal pensar quins seran els fruits, doncs en cada estona tot varia.

M’ha agradat sobretot el to en que l’has escrit.
Petons
Joanalvol

Molt curiós el que et va inspirar la imatge. Crec que és un poema molt plàstic, sona molt bé. I utilitzes un vocabulari molt ric, almenys per mi.

Aprenc.

Poema d'aquells
que es llegeixen sols.
Precisió en cada vers
i sense massa floritures.
El pas del temps
es concentra en aquestes línies.
Enhorabona!!
Gràcies per les teves felicitacions.
Una braçada ben literària.

Amb ritme, consonància, curt però sabrós. Pautant les "R"... Restes... Receptacle... Racó...

I no obstant som les mateixes persones, que creem universos paral·lels i que gaudim navegant d'un cantó a l'altre, a la deriva... a la recerca de no res... de la màgia dels sospirs.

Molts records!



Centellejant!

i el desig juguen a cuita amagar, i el temps ens dóna la mesura exacte del lloc on rau tot allò que és important, malgrat se'ns rovellin els cadenats, i les claus de pas.
Un poema que parla d'això, del pas del temps, del record i de la fugissera realitat. Bon poema Naiade! Felicitats!

Ferran

El teu darrer poema parla de la lluita del que és temporal contra la desaparició total, del que va tenir sentit envers la pèrdua, de l’erosió que exerceix el pas del temps sense contemplacions damunt gairebé tot.

Has fet evident, vers a vers, aquest pas del temps... l’ocàs del dia, d’una època, de la vigència i de la vida, no són més que diferents moments de decadència i abandó que arriben més aviat o més tard, però que sempre arriben.
Més ... si mentre van ser vigents, vius i desperts van aconseguir plantar llavor i aquesta va donar fruit, llavors no patiran la mort en termes absoluts, oi?

T’envio una abraçada viva i desperta,
Unaquimera

Amb una sensibilitat meravellosa, m’encanta
Felicitats
Josep

Ets molt descriptiva i tens una gran sensibilitat, Nàiade. M'agradat molt el poema.

Una abraçada

Poesia, poesia fantàstica! És molt descriptiva i crec que bastant clara a l'hora d'entendre l'ocàs de la fertilitat. És una etapa difícil, també per l'home que ho veu, però quan intento imaginar-ho se'm fa molt complicat. Suposo que és un bon tema per escriure, per a desfogar-se i per fer palès una situació tan real com la mateixa vida. Et felicito pel teu llenguatge i sobretot per les imatges tan fotogràfiques que desprèn aquest poema. Molta sort! Una abraçada, amiga.
aleix

com sempre escrit amb un llenguatge esplèndid
gràcies per ser tan amable amb mi
una abraçadota
joan