Obituari

Obituari

A migdia, després de l’escola, baixàvem plegats uns quants vailets de deu o dotze anys, un bon tros, cap a casa per dinar. De vegades el trobàvem, davant nostre, carrer avall. Era l’hora que plegava de la fàbrica on feia de peó. No s’immutava, malgrat que darrere seu l’escridassàvem amb cantarella inclosa: “l’ees-tra-fo-la-rii”. Ell tenia uns vint-i-tants anys. S’hagués pogut defensar, sens dubte. Per contra, mai no ho va fer. Deixava que l’escarníssim. Com es devia sentir?
A hores d’ara, encara no he entès perquè ens semblava tan grotesc, aquell jove. Potser perquè portava els cabells llargs? O perquè vestia amb roba negra tot ell, i ulleres de sol? O perquè corria amb una moto ben tronada? O perquè tocava en un grup de música fosca, underground? O, més aviat, perquè teníem una mentalitat tan esquifida que qualsevol mínim contrast més enllà de la nostra normalitat era rebut com a insultant i esperpèntic? Rondaven els anys 70. El nostre món es reduïa als carrers del voltant de casa, l’escola, la bici i la quotidianitat a la llar dels pares. Ell no hi tenia cabuda. Era massa diferent.
I em penedeixo perquè, d’haver-lo conegut, a l’estrafolari, m’hauria ensenyat una visió molt diferent de la vida, de la realitat, lluny de l’estricta mentalitat rural que imperava, llavors, en tots els àmbits.
Avui ha mort, en Lluís. Me n’he assabentat per casualitat, pel diari local. Em sento avergonyit d’haver-lo ridiculitzat. D’haver-me deixat emportar per l’actitud retrògrada, abusadora i covard que ens menava a mofar-nos de tot allò que no fos com nosaltres érem. Tanmateix, si alguna cosa ens distingia a tots aquells galifardeus, era precisament la nostra ignorància i estretor de mires.
Lluís, amb els anys he anat aprenent a valorar persones, estils de vida, pensaments i cultures ben diversos, que res tenen a veure amb els meus. Si t’hagués conegut en una altra època, n’estaria ben agraït. Però l’escarni està fet. No l’esborra ningú. Ni el temps, ni la memòria.


Pseudònim
Paula Argemí