Només son colors

Des que vaig néixer, m’havien vestit amb roba de colors ben diversos, blau, verd, blanc, potser groc, però mai de color rosa. Quan vaig començar a parlar i anàvem a comprar roba, els pares em demanaven si el que triaven era del meu gust, jo deia que sí, que força. Ja una mica més gran, quan entràvem a les botigues, jo mateix buscava entre els penjadors el xandall, la camisa o el jersei que més m’agradaven. Va ser llavors que, entre altres colors, jo escollia peces de color rosa. Sense saber ben bé com, però, acabava sortint de la botiga amb roba de qualsevol altre color, ja que els pares se les havien enginyat perquè no agafés la de color rosa. Quan els preguntava per què, ells em responien com si no tingués cap importància:
Miquel, els colors, només son colors!
Sense adonar-me’n, va anar creixent dins meu un gran desig de poder vestir-me un dia amb roba d’aquell color que fins aleshores no m’havia estat permès. Va ser per això que, quan els pares em van preguntar quin regal volia pel meu vuitè aniversari, sense pensar-m’ho gens ni mica, els vaig respondre que volia un xandall de color rosa. Els pares van provar de dissuadir-me oferint-me regals molt més cars i atractius com els que els meus companys demanaven, una PS d’últim model, un patinet elèctric, una Tablet, però jo ho tenia clar, el que més il·lusió em feia en aquell moment era un xandall de color rosa.
Resignats, els pares me’l van comprar i el dia del meu aniversari me’l van regalar. Vaig obrir el paquet i els vaig saltar al coll omplint-los de petons i d’abraçades i donant-los les gràcies per fer-me tan feliç. Me’l vaig posar de seguida. Els pares no feien cara de gaire de feliços i, notant la pena en la seva mirada, els vaig demanar què els passava. Em van confessar la seva desil·lusió en veure’m vestit amb aquell xandall perquè per a ells el color rosa era un color “de nena”.
Em sabia greu el seu disgust, vaig reflexionar una moment i els va tranquil·litzar:
Pares, els colors, només son colors!



GGB