No viure més

NO VIURE MÉS

Érem aquí, en aquell ahir gris i plujós. El pare d’en Jan va morir atropellat mentre anava en bicicleta pel voral de la carretera que porta a la platja. La platja on cada estiu juguem a fer castells de sorra, on riem l’un de l’altre quan ens rebolquen les onades i on fem enfadar l’àvia perquè correm entre les tovalloles dels banyistes. A partir d’ahir, el camí a la platja serà trist.

És just aquí, en aquell moment, que en Jan em va dir que volia morir. I és just en el mateix instant, que vaig adonar-me que jo no podria viure sense ell. Volíem no viure, però no podíem parar de fer-ho. Tot s’hi valia, era així de simple i a la vegada complicat. Tot el que se’ns acudia fer, per no seguir aquí, ens feia por, així que ho descartàvem sense més. Passàvem les estones plegats buscant alguna manera de no viure més, però mai hi va haver un intent de res.

Un dia, en Jan va deixar de parlar. Estava perdut, i jo no el sabia trobar. La tieta estava molt amoïnada. La mare em preguntava constantment si jo sabia què li passava. Ell no parlava amb mi, no jugava, crec que ni tan sols escoltava el que li deia. Va ser cruel amb mi. Em va deixar sola. Era com un fantasma antipàtic que fa veure que no et coneix. Vaig plorar molt amb la mare perquè en Jan ja no volia ser amic meu, ni de ningú. Estava lluny d’aquest món. Crec que, a la seva manera, va trobar com no viure més, fruit del seu esforç, tot i que no en feia cap.

Un dia a ca la tieta, la mare i ella prenien cafè al sofà. Jo observava des de la finestra la figura d’en Jan, palplantat a fora el pati, mirant enlloc. Des d’allà estant ho vaig veure clar, tothom tenia els seus secrets, però en el moment que es compartien amb algú, deixaven de ser secrets. Vaig decidir fer desaparèixer el nostre. Vaig alçar la veu per a que la tieta i la mare em sentissin bé: - Aquell dia gris i plujós, en Jan i jo varem decidir no viure més. No vam saber fer-ho junts, però ell ho ha aconseguit tot sol.



Granota11_