No puc respirar

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
25 de maig de 2020. Tinc un bitllet de 20 euros que ni tan sols sé si és verdader. Me l’ha donat un home pel carrer: “té George, és la recompensa del rap que em vas fer ahir”. Fa uns minuts que he anat a comprar-li a la meva filla unes llaminadures.

Vaig corrents. Les cames em tremolen i estic espantat. No sabia que aquell bitllet podria arribar a ser fals, i tampoc podria arribar a pensar que la reacció de l’home de la botiga podria arribar a ser tan extrema. Segueixo corrents, sense parar. La policia no para de seguir-me amb el cotxe… Només ha sigut un petit malentès i m’he disculpat!

Soc a la carretera, paralitzat, la gent em grava amb els mòbils. Per què? Què està passant? La meva filla m’espera a casa, l’he deixada sola. Més gent s’aproxima, i més mòbils gravant-me. Jo em començo a desesperar. És com si pogués llegir el futur... Ja em faig una idea del que passarà. També penso perquè la gent no m’està ajudant en comptes d’estar gravant.

L’agent surt del cotxe somrient, amb tres agents més darrere seu, que també semblen contents. Jo em desespero encara més i començo a plorar desconsoladament: perdó, ho sento molt, jo...jo no volia, al... fi...fi... final, no he comprat les llaminadures- dic tremolant i molt espantat.

No puc parar de plorar a terra, emmanillat, amb l’agent Derek Chauvin posant-me el cap sota la roda del cotxe. M’estreny el cap contra el terra, amb ganes, com si hagués somiat amb això des de fa temps, però el que no faré és desitjar-li el pitjor, no em puc posar a la seva altura.

Ja fa vuit minuts que suporto el genoll de l’agent sobre el meu cap. Em costa respirar... no perdré el temps: "filla meva, t’estimo. Sento no poder arribar a casa avui, però t’espero sempre…”

Vint segons són més que suficients per adonar-me que ha arribat el meu moment. L'única cosa que li dic a l’agent és: “no puc respirar, no... Puc respirar.” Aquest somriu més que satisfet.

Escolto la sirena de l’ambulància i: no... puc... respi...



Pseudònim; Lady Ball

Comentaris

  • Et felicito[Ofensiu]
    Fidel Català | 01-03-2021

    El punt de vista de la víctima sempre és difícil de copsar, i de narrar, segur que també.
    És gènere negre, de ben segur, aquest relat, però no és un tema que es toqui gaire, no és el típic perdedor, ni el comissari brillant, és una víctima, i crec que és això que el fa diferent. Ben narrat, escrit i trobat!

    Felicitats per la tria.


  • Enhorabona[Ofensiu]

    Benvolgut/benvolguda participant:

    Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat pel jurat d’autors i d'autores de l'Associació de Relataires en Català, com a finalista de l'XI Concurs ARC de Microrelats «Gèneres Narratius» i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.



    Comissió XI Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: