no puc, ja no puc...

Un relat de: Eskapatòria

Tastar els llavis d'una noia o d'una dona que m'agradi...
i sentir amor...
perque ho necessito...
perque fa massa temps que no ho tinc...
i em sento molt sol

que alguna m'ajudi...
moro d'amor...
em dol el cor... massa, ja...
i no sóc optimista...
per què?...
deu ser que ha passat massa temps...
que alguna m'ajudi...
o em posaré malalt...
necessito petons...
necessito acariciar una cara...
que no,
que si us plau,
que no em deixeu morir d'amor...
que aquesta distància mata...

si us plau...
ja no puc més, no puc seguir sofrint...

Comentaris

  • lady_belen | 16-08-2009 | Valoració: 10

    em sento identificada, moltes vegades m'he sentit com tu. però no per la falta d'un home al meu costat, sinó per la necessitat de tenir algú que m'entengui, m'escolti i m'ajudi, que em doni afecte i així jo pugui sentir que m'estimen de cor.
    és molt trist sentir-se sol, la solitud és l'única cosa que penso que ningú hauria de patir mai, ningú la mereix.
    ànim, un petó.

  • ja no puc més, no puc seguir sofrint...[Ofensiu]
    korius | 10-08-2009 | Valoració: 10

    espero que no sigui veritat, que simplement sigui el resultat de la imaginació. Si és veritat, tots necessitem a algú que ens estimi, que ens doni amor i que estigui a prop, perquè si està lluny... Bé, no et desanimis mai i segueix escrivint, perquè tu ets dels que saben escriure, que això no ho sap fer tota la gent...i segueix amb la poesia, que estàs fent que m'aficioni(i això abans era impossible jijiji)
    Et deixo, no et posis trist(ara com sigui fictici sobrarà quasi tot el meu comentari)
    Una abraçada Sergi, i esperc que algú et doni l'amor que et mereixes.

  • Ninon...[Ofensiu]
    Queca | 06-08-2009 | Valoració: 10

    Espero de tot cor que aquest poema sigui ficció, doncs no em vull ni imaginar el teu cor fet a miques, amb tota la màgia que tens. Em sembla impossible.

    T'asseguro que si et tingués més a prop, t'ompliria de dolces paraules, fortes abraçades, i mil besades per ajudar-te a somriure una mica més.

    Gràcies pels teus comentaris, no me'ls mereixo.

  • Hola Sergi![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 03-08-2009

    Jo no sé escriure tan bé com el mestre Vicent Adsuara però et dic el mateix que ell : clar que pots! tal vegada les dones som més pràctiques i jo et recomanaria que miressis de trobar algun "hobby" : teatre, cant coral, senderisme...quelcom que et relacioni amb gent. Ànim, Sergi
    SI QUE POTS!
    Una abraçada.
    Nonna_Carme.

  • Dona't temps ![Ofensiu]
    Núria Niubó | 03-08-2009

    Demanes carícies, demanes amor, tothom necessita estimar i ser estimat i sovint com tu ho demanem a crits, encara que sigui amb la mirada o amb el gest.
    Tu ho fas en aquest poema, amb paraules que et surten del cor, el teu clam queda i penetra punyent quan el llegim, però en la distància només et podem acariciar amb paraules.
    No desesperis, viu aquest moment de la teva vida amb serenor, accepta'l i veuràs com aviat et sentiràs millor.

    Assaboreix aquesta solitud per estimar-te, tu ets AMOR !

    Una càlida abraçada,

    Núria

  • Clar que en pots[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 03-08-2009 | Valoració: 10

    Mira, baixa't la pel·lícula "María, querida", una pel·li espanyola que parla de la vida de María Zambrano, no sé si ja et vaig parlar d'ella, en ella la Zambrano deixebla de l'Ortega i Gasset parla de l'amor, la mort, el bé, el mal, i sobretot del patiment, hi ha un moment en el que diu una cosa semblant a açò:
    Més o menys diu que el patiment, el fracàs no són ni bons ni dolents sinó necessaris, després de superar el fracàs, perquè si veritablement ho vols, ho volem, el nostre inconscient farà tots els possibles per superar-ho, la persona obté un valor que ja mai no se'l podrà llevar ningú, ja Freud deia que el deliri, les al·lucinacions, etcètera són un intent de la persona angoixada de lliurar-se de l'angoixa, de guarir-se, i és cert, i hem de saber quan estem davant d'un intent del nostre inconscient per lliurar-se de l'angoixa i quan estem davant d'una realitat, hem de tenir en conte que l'amor o millor la falta d'amor passarà perquè així ho voldrem i una volta passat ens trobarem amb més ànima.
    El cert és que de vegades ens és difícil trobar una dona o saber què som o què sentim però no te n'oblides mai del comès del teu viatge a Ítaca, tu estimes la dona i que no se t'oblide, amb esforços que no seran esforços sinó el devenir de la teua vida la trobaràs com l'has trobada abans o sinó per primera volta, però la trobaràs el teu inconscient és savi i després viuràs el patiment com ja et vaig dir, com una medalla, veuràs paraules sense sentit com èxit o fracàs o glamour i moltes més. La vida és per viure-la, per sentir, allò dolent i allò bo, Tot.
    I mai no ens podem ni la vida ens ho permet estar-nos sempre en el patiment ni en el plaer, tot passa i ets molt jove: Clar que en pots.
    Una forta abraçada de Vicent.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: