No és un telèfon el que necessita

Tant d’esforç per a no res. En Josep llança el seu Smartphone d’alta gamma contra la paret i moltes peces s’escampen per la sala, la pantalla s’esquerda i la carcassa deixa una marca a l’envà.
Trist i descansat alhora, s’asseu a la butaca intentant recordar les persones que ha conegut els darrers mesos: un era un obsés de l'escalada, un altre de la música techno, un tercer de la mística zen; fins i tot hi havia fanàtics de la cervesa o de les drogues dures; sense oblidar el que es dedicava a escriure contes en un grup que es deia Tarats pels Relats (o era Bojos pels Relats?). Tots els individus que havia conegut pertanyien a grups de les xarxes socials que només s’ocupaven de les seves dèries. I cap d’aquestes l’interessava.
A tots els havia robat el telèfon quan esmorzaven al bar de la cantonada mentre un llegia el diari, parlava amb la seva parella o senzillament es distreia. Uns instants després que la seva víctima hagués sortit del local, el seguia, li tornava el mòbil com si l’hagués oblidat i l’agraït propietari li oferia el seu número per cortesia, i ell l’incloïa entre els seus contactes. L'empatia que despertava jugava a favor seu però després no sabia com aprofitar l'oportunitat. Va arribar a treure el xip del telèfon d’una de les seves víctimes per copiar els números i tenir així accés a tots els seus contactes però després no sabia com fer servir la informació i havia de renunciar a utilitzar-la.
Tímid, una mica esquerp i acomplexat, la seva vida social era inexistent malgrat els esforços per fer amics. S’havia comprat l’aparell pensant que, d’aquesta manera, podria deixar enrere la seva soledat però, evidentment, el telèfon no portava incorporats ni els amics ni l'amistat.
Fins que no sortís al mercat un nou artefacte que li garantís l’amistat mitjançant una aplicació seguiria sent un solitari sense remei.

Edgar