Mussola

Es desperta neguitosa. La post-pandèmia és el que té. La música del despertador va augmentant i ella va rumiant. Cada dia laborable dubta entre posar el turbo per sortir de casa escopetejada, agafar el cotxe, el tren, el metro i finalment el bus per arribar puntualment i aportar la seva presencia al despatx que cada vegada es troba més allunyat de tot (contenció de despesa els hi van dir), o mandrejar una estona més i connectar-se des de casa. Els dies que ha d’anar al despatx triga el doble que abans de la pandèmia perquè els han traslladat a un polígon desangelat amb el pretext que no coincidiran tots junts i amb una superfície més reduïda ja fan. Però ella no acaba d’acostumar-s’hi.

Alternar un dia presencial i un de teletreball li impedeix descansar com abans i es desperta cansada. Un coitus interruptus per una oficinista com ella, acostumada a rutines ben consolidades, refinades i complexificades amb el pas dels anys. Allò d’engegar el windows, d’esperar que s’anés escalfant i aprofitar per anar al lavabo, per agafar cafè de la màquina s’ha perdut...Ara els ordinadors no es tanquen mai i de cafè no n’hi ha perquè genera massa residus. La plantilla s’ha repartit en diferents grups i no coincideix amb les companyes. Això impedeix parlar d’intimitats com sempre havien fet. Que si el fill de fulanito ja ha acabat la teràpia, que si la filla de menganita ha marxat a estudiar a Nova Zelanda... Ara només mantenen ensopides reunions virtuals i se sent com una ànima en pena tant si és un dia presencial com de teletreball.

Una mussola. Sola. Cap de les dues situacions l’acaba d’omplir i això la porta a reflexionar sobre la seva vida. Després de tants anys formant-se i de tantes etapes professionals viscudes, se sent estranya.

Privilegiada i desgraciada. Alhora. Una sensació nova.