Mort a la Mar amb Balenes. (Oli sobre tela)

Un relat de: atram

Va ser a la carretera, quan el cotxe de davant llançà una cigarreta a l'asfalt i les guspires enceses desplegaren un elèctric núvol lluminós que rodolà veloçment fins a sota el seu cotxe. Ella sentí atrapar aquelles dècimes de segon a la retina, on quedà clavat l'esguard de la mort sobtada i monstruosa. L'alè quedà retingut en la caixa toràcica. Silenci sostingut. Explotà pels aires, com si hagués estat un dipòsit de petroli en contacte amb un llumí, desplegant-se en bocins de carn i estelles de fèmur, costelles i ulls esberlats, cerebel i teixits sanguinolents, festival de xacals. Quedà en diluïda estesa damunt l'asfalt inexpressiu i implacable. Aparegueren, d'entre les restes de ferralla, vestigis d'algues pudents - tot i que la mar quedava encara a molts quilòmetres d'allà -.

Cabdells d'algues verdes, flotant en nebuloses, se m'arrapen a la cara i m'omplen el cos, també el sexe. Llefiscoses i humides em vesteixen i em capturen mentre m'endinso en aquestes aigües pregones - insondables - salades de blau, verd, blau, verd, blau, verd, blau, verd, blau, verd, ...

Compto 172 blaus i 256 verds, que són exactament els que m'amaren el ventre; sento un orgasme profund quan em penetren, en refracció, els colors transparents. Posseïda i estripada per la turgent succió.

No hi ha prou lexemes que assignin significat genuí a tots aquests blaus i verds que m'engoleixen. Vull més blaus, i més verds. Saturació de matisos sense nom. Vull més paraules per a designar-los, un a un. Repassar-los lentament amb les gemmes dels dits i dedicar-los tot un dia i tota una nit a cadascun. Voldria haver creat els mots justos per a recordar-los, i mencionar-los amb una lletra pintada en l'arena envellutada per a fer-los tornar al meu costat, el dia de la sepultura. Com quan havia pronunciat tantes vegades el nom de l'amant a cau d'orella, perdut entre sons de radiacions electromagnètiques. Però ja és tard per a això.

Penso en els esquimals, en les 68 paraules/color que tenen per a indicar "blanc". Per què les cultures mediterrànies no hem desenvolupat un llenguatge més precís per a designar les infinites gammes cromàtiques que ens omplen la mar?


Tot això
conjecturo
mentre travesso
perpendicularment
els blaus,
llast als peus,
en el viatge
cap a les profunditats;
submergida
en la verticalitat
perfecta
dels darrers raigs solars
que busquen
encara,
dèbils,
els últims segons
de la meva pell
pigmentada.


Escolto balenes que bramen molt lluny d'aquí. El seu crit rebenta els meus timpans sensibles a les ones de freqüències infrasòniques - empastifada en hertzs -: la meva oïda ja no és humana. Les balenes encara no saben que el meu cadàver jaurà soterrat al fons de la mar, davall dels coralls, a moltes milles de l'últim litoral, custodiant la profunditat negra més impenetrable. Elles exhalen peixos dibuixats en colors metal·litzats, implorant misericòrdia.

La mar em devora, m'engloteix en el lent ritual de la mort per ofec. Partícules de plàncton alimentaran les connexions neuronals oxidades, que regeneraran somnis i verbs, faran coure aquelles ferides que, malgrat els anys, encara regalimen i estovaran les crostes que no marxen.

Llaunes rovellades que pentinen la sorra s'enreden als cabells, i em colpegen amb força el pols, rítmicament, a cada onada profunda. Vaig perdent la consciència, entro en l'abisme del meu ésser, em capbusso en aquest espai estret i pregon, que és el meu cos, que m'ha contingut i encara m'empresona. La parla ha fugit. Però no l'olfacte: olors i fetors que l'aigua, impregnada, transporta fins ben endins de les meves fosses, un regal de partícules olfactives, són detectades i assaborides en diferents plans, puc llegir-les en perfecte ordre com les pàgines consecutives d'un llibre. Plaer inexhaurible.
Cloc els ulls, braços laxos, llavis en torsió morada. Fosa en negre.

Va ser a la carretera, quan el cotxe de davant llançà una cigarreta a l'asfalt i les guspires enceses desplegaren un elèctric núvol lluminós que rodolà veloçment fins a sota el seu cotxe. Ella sentí atrapar aquelles dècimes de segon a la retina, on quedà clavat l'esguard de la mort sobtada i monstruosa. L'alè quedà retingut en la caixa toràcica. Silenci sostingut. Explotà pels aires, com si hagués estat un dipòsit de petroli en contacte amb un llumí, desplegant-se en bocins de carn i estelles de fèmur, costelles i ulls esberlats, cerebel i teixits sanguinolents, festival de xacals. Quedà en diluïda estesa damunt l'asfalt inexpressiu i implacable. Aparegueren, d'entre les restes de ferralla, vestigis d'algues pudents - tot i que la mar quedava encara a molts quilòmetres d'allà -.

Comentaris

  • madame dorë | 09-08-2008 | Valoració: 9

    Encara no havia trobat res semblant per aqui. Tinc curioitat per com seria mantenir una conversa amb tu. La proposta queda en l'aire.

  • Inquietant.[Ofensiu]
    Anjo Laví | 14-04-2007 | Valoració: 10

    La teva narració m'ha deixat amb una sensació estranya. Se'm fa difícil acceptar la possibilitat de descriure d'una manera tant plàstica, plena de pinzellades esteticistes la mort derivada de l'accident inicial.

    Diuen, per fortuna no en tinc l'experiència, que en el moment de la mort, tota la vida passa pel davant com si fos un pel·lícula. Potser sí que la barreja de sensacions marines, d'algues, de colors, d'orgasmes, de balenes... que expliques, són un concentrat de pensaments creats en dècimes de segon que explosionen, sense ordre aparent i aprofiten l'últim alè de vida.

    Pel què fa a la forma o a la construcció de la narració, la banda de Moebius que tu fas referència, no tinc clar que la cosa hagi d'anar per aquí, perquè de fet fas una reexposició del principi sense variació, jo entenc que si partissis realment de la banda de Moebius la reexposició (no sé com) hauria de ser "invertida".

    Això no treu que la narració m'hagi agradat per la seva qualitat i que m'hagi tocat per sensibilitat que traspua.

  • La fita és la pera[Ofensiu]
    NiNeL | 08-04-2007 | Valoració: 10

    Després de llegir-lo i rellegir-lo i escoltar-lo i escoltar-te, potser puc pensar que el començ a entendre.

    Veig un relat cíclic, va i torna i pot tornar a anar i a tornar indefinidament. L'imagín escrit al fons de la mar, entre els blaus i els verds que enumeres, també entre els que no tens i vols. L'escolt dins el batiscafo, i hi veig les semblances: el plàncton, les balenes, les algues verdes i potser alguna altra que ara se m'escapa.

    Retxes de Sol atravessen blaus marins
    ses algues tornen verdes
    i brillen ses estrelles
    que ja s'ha fet de nit,
    i es plàncton s'il·lumina
    i canten ses balenes
    a trenta-mil quilòmetres d'aquí.

    I en acabar la música, fosa en negre per tornar a començar...


    "He anat a la mar, i he intentat comptar els seus blaus. Però les llàgrimes me n'han ocultat la visió, davant tanta immensitat, davant tanta bellesa..."

  • Taller literari - Ronda 2.[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-03-2007

    Hola, atram! Ja sóc aquí! Comencem...

    Parlaré de la primera sensació que vaig tenir en llegir aquest text per primera vegada:
    - El títol, tot un encert. M'agrada semànticament i fonètica. A més, s'enganxa a la memòria i desperta la curiositat...
    - El text: Vaja! a partir d'ara, quan vegi que algú, des del cotxe del davant, llença una burilla per la finestra, m'agafarà un bon ensurt. Quantes vegades ho he vist fer... però mai se m'havia ocorregut que aquest fet minúscul pogués desplegar "un elèctric núvol lluminós" i arribar a fer explotar el meu vehicle que circulava darrere!

    - Sota aquesta impressió sobtada vaig continuar llegint, pensant que em trobava davant un relat narratiu... fins que ha aparegut la frase "la mar quedava encara a molts quilòmetres d'allà".
    Llavors, tota la lògica es dissol i perd força davant la bellesa de les imatges provocades. S'acaba la narrativa i comença la plasticitat!

    Les descripcions, lligades amb petites pinzellades narratives i assagístiques unes a d'altres, es succeeixen i creen un univers propi i dens. Una certa angoixa fa parella de ball amb una deixadesa, un abandó total.
    I els sentits proposen dissenys diferents dels habituals: colors, matisos, aromes i pressentiments conformen un teló de fons a les teves paraules, que llisquen suaument.
    La vista i l'olfacte resulten protagonistes principals, però el tacte insisteix en certes textures...
    En alguns moments, la prosa s'abraça al lirisme i es fonen.

    En tornar a aparèixer la carretera i el cotxe, la lectora inicia el retorn a la realitat, al seu pesar, ja que sempre m'agrada fer durar la bellesa.

    Respecte a la forma, t'indico unes cosetes per si et poden fer servei:
    - Diria que en "transparents. Posseïda" manca un verb en forma activa: Em sento, sóc, em veig, ... És el mateix cas de "Vull més blaus, i més verds. Saturació de matisos sense nom. Vull més paraules...", on la frase central és mancada del verb i es pot opinar que li manca intenció, força: Es produeix la saturació... o Desitjo la saturació... o Espero la... ( tu saps millor que ningú quin seria el sentit que tenen aquells mots entre un Vull i un altre Vull ).

    - Tant en "blaus, i més" com en "recordar-los, i " potser no cal la coma si ja poses una conjunció. Si vols donar-li més força a la segona oració coordinada, llavors millor posar punt i seguit.

    - En "per a designar" em sembla que no és necessària la preposició davant infinitiu. ( ei, això és bo saber-ho de cara als reptes, on cada paraula compta! )

    En resum: un relat que m'ha sobtat, que m'ha agradat, m'ha sorprès i se m'ha guanyat. Cada cop que l'he rellegit he anat trobant petits aspectes... detalls... sensacions... que no havia copsat en les anteriors. Enhorabona!

    Espero que t'arribi la meva abraçada, verda i blava,
    Unaquimera

  • Nina Abril | 18-03-2007

    Qui admira a qui?? Ostres atram, com ets de rebuscada. Fas pensar tant amb el que intentes dir que em perdo, però no per això deixo anar la lectura, i ja et dic jo que sóc de les que deixen les lectures a mitges si no les entenc. Però hi ha una mena de curiositat que lluita per endevinar el que dius. I com diu el pivotatomic, potser fins i tot, no vols dir res en concret. Però aquí està la gràcia, el lector no ho sap, i busca desxifrar el contingut, espera trobar respostes.
    Dimecres m'expliques aquest relat, m'agradaria arribar-hi.

    Petons!!

  • Expressionisme + Impressionisme= Abstracció[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 06-03-2007


    Hola, atram.

    Abans que res vull fer una observació. Feia molt que no em podia connectar a RC amb suficient temps com per a llegir alguna cosa. Molt menys per comentar. Si ho feia, repassava sobretot els títols de l'Editora Destaca, o els últims comentats. Que et comenti és fruit del títol del relat, que m'ha encantat, i que la lectura no m'ha deixat indiferent.

    Ara passo al comentari en si.

    En pivot ha fet un símil cinematogràfic amb el teu relat i jo, donat el títol, et vull fer un comentari basat en la pintura.

    No sé exactament si pretenies que el teu relat fos Expressionista o Impressionista, és a dir, no sé si pretenies causar una impressió concreta en el lector o bé simplement exaltar expressivament una situació amb llenguatge viu i ric. La única cosa que et puc dir és que has acabat per pintar un interessant quadre abstracte, o dit d'una altra manera, has impregnat de significat intern i de colors el relat però, a simple vista, el quadre és un llenç amb una confusa barreja de colors i traços sense forma concreta.

    Què significa això? Com diu en pivot, no tothom és un seguidor de l'art abstracte, però hi ha molta gent que decora les seves cases amb quadres que ho són. A mi, personalment, m'encanten, estèticament, Wasily Kandinsky i Paul Klee, però no entenc gaire què volien pintar en els seus quadres.

    Així que, jo que escrivint tendeixo al barroquisme i a ser críptic -t'ho pot dir el pivot-, no seré qui et digui que t'equivoques anant per aquest camí. És evident que a la paleta tens una bona gamma de colors, tens tècnica i, de ben segur, una pila de teles en blanc per pintar, però, problablement, pintes més per rampell, abocant els colors contra la tela d'una revolada, que no pas amb el tema triat definit al cap i al pinzell.

    Bé, en tot cas, i deixant ja els símils, m'ha agradat la forma del relat, però no el fons, donat que amb prou feines en tenia, de fons, però això no treu que sigui de molt interessant lectura.

    Finalment, si em permeteu, tu i el pivot, us recomano, a tots dos un director de cinema que està a mig camí entre un pintor i un cineasta: Peter Greenaway.

    Apa, salut!

    Sergi

  • Lilith | 06-03-2007

    A vegades molesta que ens classifiquin, perquè sembla que ens estiguin etiquetant, desitjo que no sigui així -que no et molesti-. Mentre llegia el relat em venia al cap "Les onades" (no sé si és exacte la traducció) de la Virgínia Woolf, amb els seus fluxos de consciència sensitiva. Em sembla, la del relat, una consciència sensitiva molt poètica, que ens ensenya com processa els instants d'una mort terrible, que és transportada a un món d'olors i colors que lluny de tot rastre d'angoixa sembla que el què més li preocupa, dins l'orgasme sensitiu, és posar nom als verds i blaus. La referència a la mar -tot i no ser físicament a prop-, m'ha semblat molt encertada, és com retornar als orígens - la Mare Mar, recipient de la vida primigènia-. Transmet el relat una impressió molt encoratjadora de la mort, alleuja. M'ha agradat molt i m'ha deixat un bon gust de boca, sóc una lectora d'aquelles que es diverteix intentant desxifrar-te. Una abraçada.

  • Bona feina.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 06-03-2007

    Trobo en aquest relat un gran domini del llenguatge, una acurada capacitat per a crear sensacions a partir d'dees, i a partir de com dius les idees. És com un poema gros, en prosa, que té la prioritat de crear una escena, d'explicar una mena de sensacions en forma de somni, amb pinzellades reflexives i poètiques. Difícil de comprendre, encara que no impossible. Requereix una lectura lenta, una segona lectura, i no esperar solucions americanes on tot és simple i clar, sinó més aviat solucions europees, que cerquen més la sensació que el desenvolupament argumental.
    A mi m'agrada. Acceptant tot el que diu en Pivotatòmic, jo sóc del que gaudeixen amb aquesta mena de relats; tot i que també m'agraden els que cerquen una bona història i prou, i escullen una forma pràctica que no treballi els aspectes inconscients de l'estètica. Són diferents maneres de veure l'art, totes respectables. Hi ha a qui agrada una d'elles, hi ha a qui agrada l'altra; i hi ha elements estranys com jo que els agrada tot, i que consumeixen uns o altres estils, i fins i tot produeixen uns i altres estils segons l'estat d'ànim del moment, o fins i tot com a bons mercenaris, segons l'encarrec del concurs o de l'editor.
    JO t'animaria a que continuis gaudint de la teva manera d'escriure, però també que en provis d'altres, ni que sigui com a experiment, per provar-te... de vegades es descobreixen capacitats que un pensava que no tenia, o es desenvolupen gustos que un no havia experimentat mai.
    Felicitats per l'obra.

  • Taller literari, ronda 2[Ofensiu]
    pivotatomic | 06-03-2007

    Hola, atram (breument entrevista un vespre ple d'emocions i coneixences a l'Espai Mallarca). Aquest és el primer relat teu que llegeixo i, com que sempre m'ho faig venir bé, portaré el meu comentari al terreny cinematogràfic, que és o em bellugo millor. El teu relat m'ha recordat molt David Lynch.

    I això signifiquen bones i males notícies.

    Les bones:

    Que, com Lynch és evident que sap fer cine, tu és evident que saps escriure. Tens intenció, una manera personal de dir les coses, una mirada particular i un estil propi. Això no implica que no et perdis, de tant en tant, en frase fallides i grandiloqüents, com ara "Ella sentí atrapar aquelles dècimes de segon a la retina, on quedà clavat l'esguard de la mort sobtada i monstruosa. ", que si et pares a examinar-la, entens el que vol dir però em sembla del tot mal utilitzada. Resumint: que hi ha cops que t'agrades massa i és nota (de totes maneres, qui estigui lliure de pecat que tiri la primra pedra en aquest tema...). Però t'ho faig notar, perquè, a tots plegats, ens convé.

    Les males:

    Que, com li passa a Lynch, el seu estil personal, barroc i gairebé sempre críptic, s'estavella amb lectors com jo, que sóc de la bella escola: de Ford, Hawks i Wilder. Dels de "explica'm una bona història, ben explicada i deixa't de punyetes".

    O en altres paraules... a mi, el teu relat no m'ha agradat gens.

    Deixa'm, però, matitzar aquesta dura afirmació. Hi ha dos tipus de no m'agrada. El primer es produeix davant d'un "vull i no puc". D'algú que es veu que vol fer una cosa i no se'n surt, perquè no en sap prou. AQUEST NO ES EL TEU CAS.

    El segon no m'agrada passa davant d'algú que assoleix el seu objectiu, però no aconsegueix connectar amb tu. Agradar tothom és impossible, això ja ho sabem. AQUEST ES EL TEU CAS AMB MI. Ho fas bé, me n'adono. Tens el que cal tenir. És, només, que a mi, personalment, aquesta manera de narrar, aquesta opció que prima el crear atmosferes i buscar sentiments abans que explicar històries, a mi, repeteixo, no m'agrada.

    Com pots veure gràcies als comentaris anteriors, això no et passa amb tothom, ni molt menys. Però si amb els que som com jo. Jo, i deixa'm que torni a ser dur, trobo el teu conte artificiós (comences la narració en tercera persona, saltes a primera i tornes a tercera sense un motiu clar); innecessàriament críptic (ni entenc el relat ni crec que tu mateixa pretens que s'entengui. És una opció -la opció Lynch- Però jo no compro...). I, pel que fa a l'estil, és cert que aconsegueixes imatges molt belles i frases envejables, però el preu que pagues és un barroquisme general que fa que el relat costi de llegir i, encra més, d'entendre.

    I una darrera cosa: ´l'accident que descrius és, per dir-ho d'alguna manera, gairebé impossible. És el de menys, però és...

    RESUMINT: Ets un bon fitxatge per a la pàgina. Una autora jove, amb domini del llenguatge i personalitat literària. Tens un camp immens per córrer... però també molt per millorar. El preciocisme en el que has escollit moure't t'obliga a pulir molt més algunes frases com les que t'he remarcat. I la teva manera d'explicar farà que molta gent et giri l'esquena (a d'altres, a canvi, els fascinaràs. Això també li passa a Lynch).

    En tot cas, com passa amb les pelis de Lynch, llegir-te és tota una experiència que no deixa indiferent. Només per això, ja val la pena.

  • Leela | 19-02-2007

    El primer que m'ha sobtat agradablement ha estat la introducció que fas a l'escrit dient que l'has fet amb el símil de la geometria de la banda de Moebius. Jo, em sembla que ja t'ho vaig comentar, fa temps que li dono voltes i no me'n he sortit. Em va encantar veure com ho havies fet tu. El primer i el darrer paràgrafs idèntics tanquen la cinta, però no només això... Un text amb una història estranya, un poema i una pregunta. Què més volem?!

    El títol també em va cridar l'atenció. Sempre diuen que el títol ha d'atrapar al lector, al menys ni que sigui per començar la lectura :-)) i penso que tu ho has fet. L'aclariment de ‘oli sobre tela' està molt bé. El teu relat està ple de colors que llisquen, viscosos com l'oli sobre la tela. Ho he trobat molt eròtic sobretot la combinació de com llisquen les algues amb els colors, una combinació de tacte i visió, una explosió de sentits (que comença precisament amb una explosió). En el relat hi ha una combinació despresa, magnànima de colors, de sensacions, tan vius que sembla que es puguin tocar, com aquells quadres tant ben pintats que sembla que siguin reals.

    Respecte el primer (i darrer) paràgraf volia assenyalar la brutalitat. Un accident és l'inici de tot. Se m'ha fet difícil llegir alguna de les frases però penso que ho has fet expressament. Des del meu punt de vista has creat un ambient estrany amb la combinació de l'estructura de les frases i amb l'esdeveniment en si. M'ha recordat el principi de Mullholand Drive. M'agrada molt la combinació aèria (núvol, alè, aires), foc (guspires, llumí), terra (asfalt) que donen lloc a l'aigua, l'altre element. No has oblidat tampoc la carn: la imatge del cos disgregat és brutal. Tot lligat amb les algues omnipresents tot i que encara estan fora de lloc però permeten l'inici del següent paràgraf.

    El segon paràgraf endormisca com si fos el tic tac d'un metrònom. Trobo que aconsegueixes trencar bé amb el ritme trepidant anterior i entrar en una mena de somni que donarà pas a un món de colors sords, dins l'aigua. M'ha encantat la combinació eròtica, el joc amb les algues. M'ha semblat una experiència vital i m'ha recordat el que tenim de originàriament marí, recreant-se en cada un dels actes sexuals que mantenim. He estat una bona estona buscant el significat dels nombres que, precisament has usat per parlar dels colors: el 172 és un verd turquesa preciós (en html), el 256 el màxim de colors 256 (?).

    El següent paràgraf el trobo genial. Apareix el so: les paraules. M'encanta la relació que s'estableix. Per mi és el millor de tot el relat. M'encanta la idea de repassar els colors-paraules amb les gemmes dels dits. Els mots justos però mai t'haurien permès recuperar-los, haurien fugit com segurament marxen els amants per molt que repetim els seus noms. Només aconseguim reviure el viscut de la mà d'altres, diferents, en cada moment hi és tot.
    La teva pregunta és molt interessant i no sé la resposta. Potser perquè no tenim temps, com els esquimals, per parar-nos i observar la bellesa que ens envolta.

    I ens enfonsem
    entre els nostres fonemes
    cecs al tacte de les ones
    sords a la força de la mar
    insensibles al que som
    i oblidem
    que el nostre dolor
    seguirà punyent
    incrustat com el corall
    vermell com la sang
    del nostre cos
    ingràvid
    quan els pensaments
    i les paraules han fugit
    i allà som
    la flama que ha esclatat
    per convertir-se en
    milers d'espurnes platejades
    que es mesclaran entre el plàncton
    verd i salat sobre el quadre que
    tant meravellosament has pintat.

  • Una mica més poeta i ja tenim un Miquel Martí i Pol 2[Ofensiu]
    kisa | 17-02-2007 | Valoració: 10

    Està molt bé però una mica embolicat, també és molt trist quasi em fico a plorar...segueix així i segur que et converteixes en un/a gran escriptor/a.

  • Taller[Ofensiu]
    Thalassa | 13-02-2007

    és un relat realment entortolligat, i avui, ja en van dos. L'hellegit dos o tres cops per poder-lo copsar...

    M'agrada el joc de colors i expressions dures i tendres que contraposes alhora. Transmet una sensació ben estranya, ja que, crec, està ben escrit i dóna un petit estat d'angoixa i tranquilitat a la vegada. M'ha agradat, tot i que és dur, i en algun moment m'ha costat agafar bé la redacció, el final és agradable i penso que, ben bé fins al final del text, no en copses tots els matisos.

    Potser el tornaré a comentar, que ara no tinc temps, especialment.

    Passaré més pel teu espai, però de mopment, me n'enduc una sensació positiva.

    Thalassa

  • Només volia dir-te[Ofensiu]
    Bruixot | 13-02-2007

    que el teu relat, dens, entortolligador, m'ha agradat molt. Tot i que jo no hauria fet algunes de les construccions sintàctiques que tu fas, reconec que són interessants i innovadores, i això m'agrada.

    De fet, em sento "honorat" que el poema M, que és un poema MOLT antic meu (de fa uns 20 anys!) t'inspires tot això, juntament amb el de la Leela (que, cosa curiosa, va sortir d'un repte entre nosaltres dos, Leela i Bruixot).

    Una abraçada des de Sants,

    Xavier


  • Poesia[Ofensiu]
    qwark | 10-02-2007

    Acarones la bellesa amb suavitat, amb tendresa. La destil·les en paraules i la sublimes per aconseguir un fil suau però resistent, amb el que teixeixes un relat magnífic. Capaç d'estovar totes les precaucions del lector amb un sentimentalisme de 428 colors. L'habilitat de l'orfebre al servei de la descripció d'un instant transcendental.

    Com a única pega et diré que no he entès que són els sons de les radiacions electromagnètiques.

  • M'ha semblat un gran relat[Ofensiu]
    Elbereth | 09-02-2007 | Valoració: 10

    No n'he llegit gaires, però trobo que aquest escrit ens transmet a un món fantàstic.
    L'he vist recomanat al forum i no he pogut estar-me de dir allà que també m'ha agradat molt!

  • l'home d'arena | 09-02-2007 | Valoració: 10

    admiració!

  • Leela | 09-02-2007 | Valoració: 10

    de moment estic exhausta. Te'l comentaré millor, ara només vull temps per gaudir-lo.
    Fa temps que volia aprofitar la cinta de Moebius per escriure una cosa però no me'n vaig sortir, tu ho has fet excepcionalment. Gràcies per citar les paraules que vaig fer servir, al costat del teu escrit han esdevingut petites petites. M'ha encantat. A veure si sóc capaç d'articular algun comentari millor.

    Una abraçada,

    Leela

  • Entonacions salades i riques[Ofensiu]
    Bonhomia | 09-02-2007 | Valoració: 10

    Per a mi, molt difícil d'entendre. Potser pel vocabulari tan ric.
    Bé. Després d'una segona lectura per aclarar-me, he copsat algunes coses. Sembla una ferida feta per la mar en tot el seu poder, on després t'hi recrees per abandonar-hi el teu cos.
    Dóna la sensació d'estar llegint poesia contínuament, mentre entren per tots els forats la contaminació i l'obra d'art en forma de mar.
    De totes maneres, se m'ha fet difícil tocar fons, doncs encara que jo m'hi esforço, la vitalitat d'un relat complexe m'és difícil de captar.
    Penso que t'expresses meravellosament.


    Sergi

Valoració mitja: 9.89

l´Autor

Foto de perfil de atram

atram

45 Relats

221 Comentaris

68547 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
______________

Dalai Lama:

"El propòsit de la nostra existència és buscar la felicitat".

______________

Us deixo aquí els enllaços dels usuaris compartits al web:

el repte
repte poètic
nanorepte
En record a Lilith
Dia de la dona: donna
un autor, un vers: poemes

També us recomano el blog "dibuixets busquen versets" de'n rnbonet, que també trobareu pel fòrum.

I si us interessa, aneu al blog on parlem de temes diversos, bàsicament "filosòfics":

el laberint de les idees
______________

AGRAEIXO QUALSEVOL COMENTARI QUE EM VULGUEU FER. LES VOSTRES OBSERVACIONS SÓN SEMPRE BENVINGUDES.
GRÀCIES PER LLEGIR-ME!

atram.