Morrison, Ólafsdóttir i Foenkinos. [temps real de lectura: 4 minuts]

Un relat de: Joan Colom
Les últimes obres que hem comentat en una tertúlia literària que es reuneix cada tres setmanes han estat "Amor", de la Nobel afroamericana Toni Morrison; "L’escriptora", de la islandesa Audur Ava Ólafsdóttir, i "La família Martin", del francès David Foenkinos, traduïdes a l’espanyol. Si heu llegit el meu últim relat, "Vint nanoreptes sobre l’ofici d’escriure", us diré que n’hi ha un, "L’obsessió per escriure", i potser dos més, "Islàndia" i "La llibreteta", relacionats amb la novel·la de l’autora islandesa, però on pretenc conduir-vos és al nanorelat "Ni modern ni postmodern", que plana, poser de forma barroera, sobre la contraposició entre l’artificiosa dificultat de lectures com la primera de les esmentades i la fluidesa d’obres de l’estil de les altres dues, tot dient: "La principal obligació d’un escritor és fer-se entendre. A partir d’aquí, ja es pot permetre donar pel sac al lector".

És que l’escriptor no pot jugar amb l’ambigüitat de significats i la no total subordinació a convencions gramaticals? És clar que sí, potser més en poesia que en narrativa, però crec que només quan els fruits compensen l’esforç esmerçat a obtenir-los i es respecta un límit. Quin límit?: el de la intel·ligibilitat del text; i ja se sap que això de posar el llistó a una alçada determinada és molt subjectiu.

M’atreveixo a dir que la primera novel·la de Morrison, "Ulls blaus", es llegeix bé tot i contenir alguns tics naïfs. "Amor" ja és directament un trencaclosques de difícil seguiment, sobretot en els primers capítols. ¿Que amb aquesta narrativa l’autora pretenia reproduir la no linealitat de l’experiència, constituïda per una seqüència de flaixos perceptius i reflexius que només a posteriori es recombinen per donar lloc a estructures lineals fàcils de memoritzar i comunicar? És possible, però és molt dubtós que aquests recursos produeixin en el lector cap altra cosa que desconcert. Sempre he sostingut que l’afany per l’originalitat és innecessari perquè les innovacions genuïnes sorgeixen gairebé espontàniament, del treball continuat de l’escriptor i d’uns canvis socials que primer fan acte de presència en el contingut narratiu i després en la forma.

A l’altre extrem de l’espectre, no sé si Ólafsdóttir i Foenkinos se situen en aixó que s’ha donat en anomenar postmodernitat, reacció als excessos d’avantguardes com les comentades, o simplement es despreocupen de "fer literatura". Per damunt de tot, es nota que els dos comparteixen la prioritat de fer-se entendre, i a partir d’aquí, tot i que les dues novel·les tracten de la creació literària, segueixen camins diferents: en "L’escriptora", Ólafsdóttir narra en tercera persona però aquesta no és omniscient sinó que les el·lipsis i la psicologia dels personatges es desprenen de la seva actuació i de les opinions expressades en els diàlegs; en "La família Martin", Foenkinos ens proposa un joc en què un escriptor narra en primera persona la gestació d’una novel·la-reportatge i, en aquest procés, ens dóna a conèixer les opinions i el comportament de les persones sobre els quals escriu i el seu propi comportament i opinions, deixant al lector amb les ganes de saber si l’escriptor és el mateix Foenkinos i si els personatges que entrevista són reals o ficció. En qualsevol cas, la lectura d’ambdues novel·les és fluida i agradable.

Ja anava a donar per tancat el present microassaig quan, llegint els nanorelats presentats a concurs dintre del NanoRepte 1032 —l’ofici d’escriure—, en vaig descobrir dos que, d’alguna manera, representaven les dues posicions antagòniques sobre les que elucubrava: TerricheT, en el seu nanorelat "Falses esperances", sentencia "Tots podem escriure, millor o pitjor. El difícil és fer literatura", i Joan G. Pons, en "Una HABILITAT i més", afirma "Escriure és una habilitat. I també una forma creativa de comunicació i connexió". En resum, atrevint-me a anar un pèl més lluny que els al·ludits, jo diria que el primer defensa que fer literatura és més que saber escriure, és un do amb què es neix, mentre l’altre opina que és una habilitat que tothom pot assolir conreuant-la, res de muses ni d’inspiració sinó treball. I, tot i que aquests posicionaments no pressuposen, en front del dilema Morrison vs. Ólafsdóttir o Foenkinos, alinear-se en un o altre bàndol, tothom associaria TerricheT a Morrison i Joan G. Pons a Ólafsdóttir o Foenkinos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: