Mòbils amb ànima?

Mòbils amb ànima?

Saps que? Vaig sentir que la Mireia l’hi deia a la Clara al sortir del Institut, pel meu aniversari els pares estan pensant en regalar-me el nou model de Iphone que acaba de sortir. Ostres que bé, va exclamar la Clara. He sentit dir que té un munt de aplicacions noves, crec que el pijo del Miquel se l’acaba de comprar. Ahir l’estava ensenyant a la penya.
Des de dintre la motxilla, esperava que la Mireia digués alguna cosa al meu favor. Si tant sols l’hi hagués sentit dir que l’hi costaria adaptar-se a un nou format, a una nova pantalla… Durant el parell d’anys que havíem estat plegats, jo havia sigut el seu primer mòbil, sabia moltes coses d’ella, del que explicava als amics en els xats i que ben segur els seus pares ignoraven. Em considerava una mica el seu amic íntim. De cop però, vaig ser conscient que per la Mireia jo era només un objecte inert, sense cap més valor més enllà que tenir-me sempre a mà per utilitzar-me a la seva conveniència.
Amb desencís, vaig pensar que ben aviat formaria part de la pila immensa de andròmines electròniques, que malgrat encara funcionem, som llençades si tenim sort en algun punt de reciclatge.
Si els mòbils fóssim capaços de algun tipus de revenja. Poder fer-nos fonedissos per posar histèrics als qui depenen tant de nosaltres. En aquell moment m’hagués agradat ser capaç de bloquejar les aplicacions a les que la Mireia estava més enganxada o borrar-l’hi totes les fotos de les vacances, en les que en moltes hi sortia el Peter,el seu incipient noviet.
Com cada nit la Mireia em va posar a la tauleta de nit després d’haver xatejat una bona estona amb el Peter a qui per més inri, també li havia va comentat que ben aviat tindria un mòbil molt millor…

Aquella nit vaig tenir un somni molt estrany, viatjava dintre un contenidor en un vaixell molt gran fins arribar a unes costes plenes de persones que amb els braços oberts semblava que ens donguessin la benvinguda. Vàrem arribar a un port caòtic, on unes grues immenses anaven descarregant contenidors plens de andròmines electròniques de tota mena. Per uns moments el contenidor on anava jo, va quedar sospès a l’aire i quan semblava que cauria a l’aigua i desapareixeria en les aigües del moll, va sonar el timbre del despertador que la Mireia tenia programat i un cop més vaig complir amb lo que tenia assignat...
Som els mòbils uns simples autòmats que no podem defugir les ordres dels humans? Som alhora que imprescindibles, condemnats a ser desbancats en qualsevol moment per dispositius cada cop més sofisticats?

Fins avui em sentia que era important. Ara amb recança, conto els dies que falten perquè la Mireia faci els 15 anys...