Miralls.

Quan m'he plantat davant del mirall encara mig endormiscat, per rentar-me mans i cara, ja m'ha semblat que alguna cosa no rutllava, sense poder precisar què era. L'he detectada poc després, en anar-me a afaitar: la meva imatge al mirall no era la de sempre, simètrica en relació a com em veuen els demés, sinó talment com si fos una foto de mida natural. Ja sabeu que una i altra no són exactament iguals, perquè ningú no té les faccions ben bé simètriques, però aquesta diferència m'hauria passat desapercebuda si no hagués estat perquè tenia l'afaitadora subjecta amb la mà dreta i la imatge reflectida també; vull dir que també la subjectava amb la seva mà dreta, a l'esquerra del mirall. L'esglai m'ha fet acotar immediatament el cap, perquè no em veia amb cor de seguir contemplant aquell despropòsit sense haver-ne trobat l'explicació. ¿Que potser aquella nit algun bromista, inspirat en l'antològica escena del mirall de "Sopa d'ànec" dels germans Marx, havia tret el mirall i, després d'obrir un forat a l'envà i d'haver-se caracteritzat per assemblar-se'm, estava imitant els meus gestos des de l'altra banda?

Encara amb el cap cot, he apagat l'afaitadora, l'he deixada al seu lloc i he estès lentament la mà fins a sentir un tacte fred. Només llavors, segur que el mirall seguia allà, m'he atrevit a alçar la mirada i he quedat glaçat veient que la cambra de bany s'hi reflectia perfectament, en particular la paret enrajolada que tenia al darrere i que podia contemplar sencera perquè ningú no s'hi interposava: ni imatge simètrica ni presència real, jo ja no sortia a l'escena. No haurà estat tant la concatenació d'absurds com la tensió creixent que em provocava, però el clímax ha esdevingut tan insuportable que la bombolla ha esclatat i m'he despertat del malson amb el cor bategant frenèticament. He mirat el despertador i encara era massa d'hora per llevar-me, però, conscient que l'excitació no em permetria tornar-me a adormir, he optat per una solució eclèctica: restaria una estona al llit, relaxant-me i normalitzant el ritme cardíac mentre intentava trobar un lligam entre les vivències dels últims dies i la insòlita rebel·lió onírica d'un mirall que es revoltava contra les lleis de la física.

De seguida he trobat el fil que m'hi conduiria: dies enrere, mentre donava forma al relat "Que l'estel que guia els Reis d'Orient no sigui fluorescent!", em preguntava d'on procediria la peculiar lluminositat dels traços de retolador fluorescent, més per satisfer la meva curiositat que pensant a incloure la justificació científica en el relat. No recordava exactament com havia anat articulant la cerca, pero sí que, en comptes de centrar-me en la reflexió difusa, pròpia de les superfícies mats, havia acabat passant-me a la reflexió especular, pròpia de les superfícies brillants. Dintre d'aquest apartat i limitant-me a miralls plans i verticals, per tocar de peus a terra i defugir generalitzacions abstruses, calia tenir present que les imatges resultants d'un nombre parell de reflexions presentaven l'objecte reflectit tal com era realment, però amb un nombre senar de reflexions la imatge i l'original no eren iguals sinó simètrics bilateralment. En el somni tot s'havia desgavellat: de primer, una reflexió simple (òbviament senar) donant lloc a una imatge que reproduïa fidelment l'original; i en acabat, la imatge que havia fet mutis pel fòrum com si tingués vida pròpia.

Tanta cavilació m'ha espavilat i decideixo llevar-me. En arribar al bany m'estranya trobar el llum encès i per un moment penso què pot passar si el despertar ha estat il·lusori i el mirall encara em reserva més sorpreses. Així que entro amb precaució: avançant lentament i sense girar-me cap al mirall. Però, com que de reüll aprecio una ombra que avança al meu costat, no puc evitar un sospir d'alleujament: si més no, sembla que torno a reflectir-me en el mirall. Llavors em tombo parsimoniosament i comprovo que la meva existència torna a situar-se sota l'imperi de les lleis físiques: faig ganyotes, moc els braços i qui em segueix en aquestes accions ho fa com Déu mana; a l'altra banda del mirall no hi ha un clon sinó una modesta imatge virtual amb simetria planar respecte de l'original. Així que obro l'aixeta del lavabo, em rento les mans i m'ajupo per rentar-me la cara. Però quan m'incorporo, ja amb la tovallola a les mans per assecar-me-la, quedo astorat: vet aquí que la meva imatge ha decidit afaitar-se abans de mullar-se la cara, i amb la maquineta a la mà (això sí, a la seva mà esquerra, que se situa a la meva dreta) s'està rasurant tranquil·lament.