Metamorfosi d´una dona

Un relat de: Mercè Bellfort

METAMORFOSI D´UNA DONA



No vaig arribar a comprendre mai la Simoneta Prats, tot i que jo vaig ser el seu psiquiatre durant un parell d´anys.
Com que es tracta d´un cas tancat (el que us explicaré fa molt de temps que va succeir i a ella la policia la va donar definitivament per desapareguda) penso que les meves confessions podran servir per prendre nota a més d´un col·lega. Allò va ser l´exemple clar d´una malaltia mental portada amb no massa professionalitat, reconec, per part meva.
Llavors jo era força novell en la pràctica de la meva especialitat i, al cap i a la fi, tots som humans i podem errar-la de ple.
La Simoneta es va posar en contacte amb mi quan ja portava força temps amb el pap ple. Potser va esperar més temps del compte a prendre la decisió d´acudir a la meva consulta. Tant se val! El cas és que, pel que em va explicar, sempre havia estat una persona dedicada als altres: ajudava a tothom i sempre tenia un sí per a totes les persones que l´envoltaven, tant a la feina com a casa.
Molt aviat els seus caps i els seus companys de feina van començar a explotar aquesta qualitat de la Simoneta i , de mica en mica, la van anar escorrent com si fos una baieta. Ella no se n´adonava, al contrari. Se sentia útil i gaudia amb els serveis i ajudes extres que oferia a tots aquells que li demanaven.
L´ésser humà que té molt de pervers i cruel va anar deixant la seva subtil empremta en la pell de la pobra Simoneta, la qual- i no sabia perquè- cada dia se sentia més esgotada i desanimada. Començava a copsar quelcom que no li agradava. Tot i que no era persona d´esperar res a canvi, anava veient que ella donava molt, però que no rebia mai res per part de ningú.
Això la va entristir i es va anar aprimant fins que va arribar el punt que ja no trobava sentit a la seva vida.
Gràcies a una bona amiga va acceptar que necessitava ajuda d´un professional i va ser llavors quan ens vàrem conèixer.
Després d´escoltar les paraules que us acabo de relatar la meva reacció va ser massa contundent. M´explico: davant meu tenia una persona que en sa vida havia après a dir no. Jo vaig jugar aquesta carta i la vaig encoratjar a fer-ho en tots els àmbits que l´envoltaven.
D´entrada vam començar la teràpia entrant de ple en la identitat personal.El meu suggeriment va ser que s´havia d´alliberar del seu nom tan positiu i modificar-lo per un altre que li permetés presentar-se com una persona que sapigués marcar les distàncies només dient el seu nom.
I així ho va fer: se´n va anar al registre civil i quan va tornar a la meva consulta se´m va presentar com la Noemí Prats.
Jo , la veritat, em vaig quedar sorprès davant la ràpida intervenció per part de la Simoneta (ai, vull dir la Noemí).
Ella es mostrava molt contenta amb la seva elecció nominal. Ja havia començat a fer la primera passa de tot el reguitzell de transformacions que ben aviat vindrien.
Quan xerràvem m´adonava que s´havia fet molt seva la meva proposta de canvi. El que va passar va ser que no vaig poder ni vaig saber aturar aquell desfici de la meva pacient que, evidentment, va anar derivant en una forta obsessió.
No voldria detallar en profunditat les metamorfosis que la Noemí va dur a terme, però potser fóra bo esmentar les més superficials (les íntimes formen part del nostre compromès secret professional).
La noia va canviar els seus hàbits vitals: es va tornar molt nocturna i s´alimentava a base de nous amb nocilla, la qual cosa la va fer engreixar considerablement. Tot i així, ella estava disposada a tirar endavant la pràctica malentesa del NO.
Es va afeccionar a llegir només en Novokof, a escoltar només en Bono (el cantant, és clar), a escollir l´Edward Norton com el seu actor preferit, a veure sempre les mateixes pel·lícules com "James Bond contra el Dr. NO o"No hay salida". Era monotemàtica.
Va desestimar amors d´enginyers eficients, d´ecologistes compromesos perquè els seus noms i oficis no tenien connotacions negatives. Per tant, quedaven exclosos del seu món particular.
Va arribar a viatjar força per aconseguir trobar el que buscava.
Després de voltar i voltar va conèixer un novel·lista de Torino, el qual li va fer molta peça. Era, com la majoria d´italians, vital, simpàtic, xerraire i molt carinyós.
La Noemí estava molt enamorada d´en Tonino, que així es deia el noi. Va pensar en prendre´s seriosament la seva relació i va començar a preparar un enllaç matrimonial per l´església. A ell, catòlic practicant, li va semblar una bona decisió.
Com que la seva professió li permetia traslladar-se a Barcenona (ui, ja m´estic viciant!) vull dir, Barcelona, doncs va seguir d´aprop els moviments de la Noemí. Ella tenia clar que es volia casar amb un vestit de Pronovias i que ho faria el mes de novembre.
I així va ser. Un bon dia de tardor, de l´any mil nou-cents noranta- nou la Noemí va fer acte de presència agafada del braç del seu pare i l´església de Sant Ramon Nonat va ser testimoni de la cerimònia que s´anava a celebrar.
En el moment més emotiu, en el qual tots els convidats i els mateixos nuvis estaven disposats a escoltar i a pronunciar un SÍ com una catedral va passar que només se´n va escoltar un: el del pobre Tonino.
La Noemí, fidel a la seva metamorfosi, no va fallar i va tenir els sants nassos de dir:
-NO, no vull.
I va girar cua davant la sorpresa dels presents.
A partir d´aquell dia la Noemí va desaparèixer del mapa. Ben bé com si se l´hagués empassat la terra. Ja no vaig saber res més d´ella. Fins avui.
Aquell darrer episodi de la vida de la Noemí em va fer reflexionar molt sobre la meva absurda idea que li vaig traspassar des del primer dia que la vaig visitar.
Em va semblar deplorable el fet, però encara em sembla més deplorable la carta que m´acaba d´arribar.
El remitent ve de Noruega. Estic frisós per llegir-vos-la. Diu així:
Benvolgut pnoquiatra,
Fa temps que no sé res de vostè, però ho entenc i no passa res. He voltat per molts indrets del món i he arribat a fer-me, gràcies a la seva ajuda, una persona com el dimoni mana. Ara sóc dolenta, perversa, viciosa. No tinc límits morals i no enyoro gens aquells temps de fleuma rematada.
Coneguda per vostè la meva trajectòria personal no s´ha d´estranyar que l´escrigui des d´una presó nòrdica. Hi estic a gust, no cregui. El tracte que rebo és exquisit. Aquí, la gent té una bona cultura i una millor economia. És una societat avançada que creu de debò en la rehabilitació dels seus presos.
Per què pensa que vaig triar aquest país per fer una esgarrifosa malifeta, sinó?
Porto trenta anys vivint a Noruega i aquí em coneixen pel nom de Norma Fields. No trigaré gaires mesos a sortir d´aquí i qui sap si algun dia passi a fer-li una visita d´incògnita, és clar, per agrair-li la seva teràpia. No s´imagina com m´ha resultat d´alliberadora i productiva. Malgrat aquest darrer contratemps em sento com si fos una altra, no sé, com nova.
No faci pública aquesta carta perquè tothom em dóna per desapareguda i, fins i tot, per morta. Compto amb la seva complicitat, doctor.
Mentretant rebi una forta, fortíssima abraçada.
NOEMÍ
Bé, no sé vosaltres, però jo m´he quedat encongit en la meva butaca. Em salva que ja tinc edat de jubilar-me i potser aniré a retirar-me amb la meva dona a una illa del Carib.
Ser previsor és una de les altres teràpies que també recomano i penso que cal posar-la en pràctica sempre que s´estimi convenient.
Per la meva part crec que ja és hora d´anar preparant les maletes.



Comentaris

  • Mercè[Ofensiu]
    ESTEL | 28-11-2008

    he de dir-te que aquest relat el tinc com a preferits, Recordo que el vaig llegir molt entusiasmada sense perdre el fil, no sé per què no te´l vaig comentar, suposo què per manca de temps. El tornaré a llegir per posar un comentari

    fins aviat

  • ....,[Ofensiu]
    Naiade | 17-07-2008 | Valoració: 10

    Un relat divertit i fins i tot alliçonador. Tot ha de tenir un equilibri.
    Me l'he llegit d'una tirada i m'ha semblat com si haguéssim parlat en directe.
    Encara no t'havia descobert, però de ben segur que repetiré, m'agrada el teu estil.

    Una abraçada

  • No tinc[Ofensiu]
    RATUIX | 04-07-2008 | Valoració: 9

    paraules, "no-ia". L'he llegit d'una atacada ràpida i l'he trobat molt ben portat. (A banda la feina de triar tots els "no" possibles per fer adient el relat).
    Fantàstic!

  • Dues dones en una[Ofensiu]
    Unaquimera | 04-07-2008 | Valoració: 10

    Un relat divertit i ocurrent, coherent i molt ben portat!

    M'ho he passat molt bé amb les desventures de la Simoneta ( que m'ha fet pensar en algun que conec... ) i les aventures de la Noemí ( de qui tots hauríem d'aprendre que els extrems mai porten a l'equilibri... ), amb l'exposició del psiquiatra ( ai, aquests professionals que experimenten amb éssers humans sense preveure les conseqüències... ) i la lectura de la carta ( no té "desperdicio"! )...

    Enhorabona, Mercé, per l'original ocurrència i pel treball literari posterior! Has sabut treure molt de suc de la idea inicial i has mantingut en tot moment el to adequat, entre irònic i dramàtic, surrealista amb oportunes dosis de concreció.
    Què et puc oferir aquest cop per correspondre't? Diria que AI! resulta força adient... ja em diràs si ho és, en cas de què t'hi passis!

    Les visites al teu espai sempre em resulten interessants, grates i sorprenents! Així és que tornaré aviat...

    Una abraçada fresqueta, que la calor es deixa sentir de valent,
    Unaquimera

  • Continuació del comentari anterior[Ofensiu]
    marsil | 27-06-2008

    No creo. Las personas no canviamos tan fácilmente. Podemos modificar nuestro comportamiento, pero nunca canviar de forma tan radical. La genética es la genética.

    Un 10

    Te escribo en castellano, porque me expreso mejor y no hago faltas de ortografía.

    Un petó

  • Si mai tinc una neta, Noemi NO[Ofensiu]
    marsil | 27-06-2008

    Mercè, he pasado un rato fantástico leyendo este relato. hacía días que no me reía tanto yo sóla. Por otra parte, ya me hacía falta.

    Mi pregunta es: Tanto nos puede marcar el nombre que nos ponen al nacer, como para hacer una cambio radical en nuestro comportamiento en el momento que decidimos cambiarlo por otro?

  • Molt divertit![Ofensiu]
    llacuna | 20-06-2008 | Valoració: 9

    M'encanta això de com el dimoni vol! M'ha fet riure de valent! I és divertit pensar en actuar diferent només canviant de nom.

    Llacuna

  • Cada vegada millor![Ofensiu]
    copernic | 20-06-2008 | Valoració: 10


    Els teus relats estan guanyant en elaboració, en fluïdesa narrativa, en interés de les històries. A partir d'una idea original has bastit una mena de relat espistolar, ple d'intriga en el que el que més espanta és el que s'intueix i no el que es veu o es descriu.És una lectura, doncs, en la que s'ha de llegir entre línies també i això li atorga una gran riquesa de contingut.
    Quina llàstima que no ens veiéssim a Girona! Però m'has de prometre que la propera vegada et donaràs a conèixer plogui, faci sol o un temps "rúfol".
    T'envio dos petons i et felicito per un relat molt ben escrit!

  • És un relat FANTÀSTIC!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 20-06-2008 | Valoració: 10

    M'agrada molt, m'encanta, és un relat molt simpàtic i amè. Felicitats.

    La teràpia de la via negativa... No m'animis a provar-la, si no és en petites dosis...

    ¿Per quan un conte de la teràpia de la via afirmativa?

    Una abraçada!!

  • De la terapia del "No"...[Ofensiu]
    Aina_R | 20-06-2008

    ... no en sabia res, tot i que veient-ne els resultats serà millor que no la faci servir mai...

    I bé, de Noruega, doncs què dir-te, potser si que creuen en la rehabilitació, però també és cert que és una de les polícies més eficients del món, i un país molt segur

    M'ha encantat tot el joc amb les paraules que contenen "no", molt ben lligat tot plegat

    Enhorabona!!!

    No fa gaire que volto per aquí relatsencatalà, però et tornaré a llegir!

  • Enganxa[Ofensiu]
    Magrat | 20-06-2008 | Valoració: 10

    fins el final. M'ha agradat molt, aquest relat... Els extrems sempre són dolents, cal trobar l'equilibri. L'he trobat molt entretingut i ben trobat, amb totes aquestes paraules relacionades amb la negació i la incertesa final...

    Felicitats pel relat i fins aviat!

Valoració mitja: 9.71