mentre cruixin les messes

Quetzcoatl...

He llegit aquest relat amb ganes de fer-ho després del teu retorn (momentani?) de les amèriques. Hi noto una certa melancolia. Però més que d'aquella persona que torna d'una estada llunyana i retroba païsatges i gestos anyorats, és la malencolia de la persona que retorna i s'adona que tot ha canviat. Que costa trobar segons què.
Segurament són els ulls que miren els que han canviat. I precisament per això és inútil seguir cercant tot allò que el passar dels dies va escombrant.

Com sempre, saps situar el lector i saps com fer que ens imaginem el païsatge. També ajudes a la nostra imaginació no mencionant exactament el lloc, i d'aquesta manera tots ens fem el relat una mica més nostre.

Bé, ja acabo... ara m'aproparé al relat següent que, curiosament, han publicat mentre llegia l'altre...

Bé, fins aviat,

Marc Freixa (Joan Petit)

Fa un parell de dies que vaig llegir aquest relat (et podria dir que em fas enveja amb aquesta capacitat que tens de contar i transmetre imatges plenes de sensacions i sentiments, però ara no t'ho diré) i em va cridar l'atenció la paraula "messes". Curiosament aquell mateix dia havia ensopegat amb la paraula "messa" al diccionari i vaig descobrir que era un tipus de vela. Què hi feien paraules marineres al bell mig del Cabrerès? De seguida vaig comprovar que quan aquest mot es pluralitza viatja del mar a la terra i es converteix en sembrats de plantes segadores (el mot, però. segueix sent sensible al vent)

Ara si, ja et puc dir que em fas enveja amb aquesta...

Quetzcoatl,

El penúltim paràgraf és antològic, noia!

Orfebreria escruixidora.

Una abraçada.

Quan és per tu un temps?

Et faria una barretada. El començament, original de per sí "No és que hagués oblidat....." fantàstic. La descripció que vé a continuació és de final de tesi. No es pot descriure amb tanta precissió el solc que fa l'arada en la terra. L'acurat retrat del pagès, amb les menges preparades em sembla estar mirant un quadre realista flamenc o pot ésser "La becaina" de Van Gogh. El lloc físic és El Cabrerès. El meu oncle era topògraf i va treballar en el pantà de Sau. Algun estiu quan jo tenia pocs anys ens havia invitat a casa seva. Recordo sobre tot quan anàvem a buscar la llet tot just munyida. Passàvem per un prat que a mi em semblava immens i recordo clarament l'escallot de les vaques. Un païsatge bucòlic. I acabo perquè tot el relat em sembla perfecte. Res més a dir. Salut i literatura.

o millor dit, sense cap relat nou...

Aquest em porta el regust de la nostalgia d'aquelles fotografies en color sèpia.

Molt tendra.

Amb gestos, records i mirades infal·libles retrates el paisatge que tant coneixes i te'n tornes per desvestir-lo amb la distància. Un bon exercici antropològic, quetzcooalt...

De vegades sentim a dir que el fet de caminar és una forma d'apropar-nos a la naturalesa. Sí, caminar vol dir moltes coses, fins i tot, aquesta senzilla i gran acció es converteix en objecte/subjecte a la vegada. "Una caminada pot existir igual que un objecte invisible en un món complexe" i quan caminen, només decidim el moment en que comencem i acabem. O no!. Cada caminada que solem fer, algun cop, volem saber molt i altres ni ens ho plantegem amb antelació. El camí que recorrem i caminarem tindrà moltes possibilitats...
Fas amb aquest relat, amiga meva, una passejada per la vida. Però deixem la nostàlgia per un altre moment...

Vet aquí diverses maneres d'entendre-ho:

-"Estavellaré cada roc, esbotzaré cada llosa per trobar la litoplasma cromosòmica de l'origen. Esberlaré llastres de pedrera per trobar la càpsula que serva l'alenada del Gènesi. Quan trobi l'àtom proteic seré el que diré, perquè el meu llenguatge serà perfecte i representarà la realitat, la crearé. Llavors seré el concret dispers i m'habitaré en la distància i en la velocitat, car l'espai és la frontera de les coses i les coses omplen el buit innombrable." (Gabriel)

-"Hi ha més o menys inestabilitat, el que no hi ha és estabilitat. No serà l'únic estable la persistència de la inestabilitat?" (E. Chillida)

-"Pot ser que el no-res sigui l'única veritat i tot el nostre somni sigui inexistent, però aleshores pressentim que serà necessari que aquestes frases musicals (...), aquestes nocions que en relació al no-res existeixen, quedin també sense realitat. Morirem, però ens en portarem com ostatges aquestes divines captives que correran la nostra mort. I la mort amb elles ens semblarà menys amarga, menys mísera, potser menys probable" (Proust)

-"Sofreixo l'obscura
pressió del temps
-callades distàncies-,
records insepults-
damunt la memòria
i dintre la sang. (P.Quart)

-"Arribarà un dia en que l'últim retrat de Rembrandt deixarà d'existir, doncs encara que la tela pintada quedi intacta haurà desaparegut l'ull capaç de percebre aquesta forma de llenguatge" (D. Spengler)

Una abrasada molt gran!

Mon

aquelles imatges de gent i de camps de la infantesa... queden eternament en la memòria... són quadres pintats en la retina infantil...
vinyes, blats, tractors, gent senzilla amb els càntirs suant aigua en una ombra de cabana i un pàmpol recargolar en el broc gros... i els porrons de vi que transpiren llum i or de vinya passada...
tens memòria sensitiva i sentiments en la memòria perquè estàs feta de terra, de terra ferma, de vi, de blat, de pa... d'elements eterns que alimenten l'ànima!
un petó i una abraçada!

evocador la forma que tens de sentir-te lligada a la terra, a l'entorn que t'ha vist néixer, quetzcoalt, els altiplans de què parles, el gra ( les messes) que produeixen i, sobretot, la gent, els homes de pells brunes i suades que formen part d'aquest entorn i que romanen lligats a les messes, fins que la fresca els glaçarà la pell.

Tot aquest relat destil·la poesia. Has fet prosa poètica perquè l'entorn t'ho fa veure i perquè saps relatar-ho com tu ho veus.

Felicitats, quetzcoalt, m'ha agradat molt aquest relat.

Molts petons

I comprovo amb admiració que la teva sensibilitat respon a qualsevol estímul de la naturalesa, des dels sensuals i lúbrics entorns americans fins els "mars de sequeres" i els "camps cansats" de la nostra eixuta terra.

M'emociona la riquesa del teu vocabulari i el teixit dels teus textos. Treballes el llenguatge amb la mateixa empenta que aquests pagesos suats i descamisats del teu relat treballen la terra endurida. Si tots sabéssim fer el mateix... com canviarien les coses d'aquest país!

Et felicito.
Molts petons.

Capturades al vol de nou les sensacions, les remors, les olors i el tacte de la terra solcada per l'arada. Un cruixir que s'endinsa pell endins, escletxes en la pell que deixen passar tot l'encís del camp, les arrels de la teva terra.
Moments que viuen dins teu i saps que no es poden perdre, carícies molt prop del cor, esgarrapades i solcs en la terra que obre el seu ventre ufanós.
Difícil oblidar quan es pot mirar tan endins dels ulls, això si, com molt bé dius, cal retornar per amarar-se de nou de la bellesa vital de tots els colors que es difuminen amb el temps i la distància.

Què tal les vacances? Jo demà començo a treballar de nou després de 15 dies de festa, fa una mica de mandra, però que hi farem.
Em fa molta il·lusió tornar a llegir coses teves, ja veig que t'estas engolint totes les emocions contemplades i l'essència dels paisatges.
Molt poètic el teu relat. Un vol, una carícia, una abraçada per la terra estimada.

Molts petons!

Noia, acabes de deixar-me impressionat amb aquesta orfebreria lingüística amb què has detallat uns paisatges comuns.
He sentit cruixir la terra esquerdada quan és esquinçada per l'arada.
Benvinguda de nou després de la fi del retrobament.