M’agrada la tardor

En Pepet ajusta la porta així que entra al local. A fora, el parc acull les primeres gotes d’una pluja que amenaça tempesta. Malgrat estar a punt d’encetar una cita a cegues, no se sent gens neguitós; ell és un home natural, i així de natural s’adreçarà a la Mariona.
- Caram, plourà fort, que aquest núvols negres… i això que m’agraden, tan foscos i grossos, sembla que hagin de caure sobre els nostres caps i no hi puguem fer res, un trist destí que a mi, personalment, m’atreu! – enceta la trobada com si es coneguessin de tota la vida.
- Deixaran anar el punt d’aigua justa per als camps de conreu, tan necessitats. Per a mi, és una negror carregada de bens! – curiosament, ella no s’ha deixat influir per unes primeres paraules que semblen pronunciades per un ocell de malastrugança. Ha vist en Pepet decidit i molt segur d’ell mateix, dues qualitats que valora molt en els homes.
- Mentre creuava el parc, he saludat el vell que alimenta els coloms prop de la font, l’has vist mai? És tota una institució! Cada vegada va més geperut i fa més olor a casa vella i resclosida, oblidat de tot i de tothom. M’encanta veure’l passar, decadent i rondinaire.
- Que t’agrada veure’l com es va apagant com un ciri? Jo trobo que té molt de mèrit, és un veritable referent d’un passat que conserva la memòria de la seva vida. I si li costa de moure’s però no es queda tancat a casa, és també un exemple de voluntat que tot ho supera – respon sense deixar-se aclaparar per paraules, pel cap baix, sorprenents: a en Pepet el satisfà com la vellesa va guanyant la partida?
- Què vols que et digui, a mi m’agrada veure’m com se’m va marcint el cos, cada segon que passa va segant el temps que em queda en aquest món de mones – li etziba sense reflexionar.
La Mariona aspira aire per agafar forces, ha de neutralitzar com sigui una deriva de la conversa cap al suïcidi.
- És cert que cada matí és com si reféssim un ninot fet a trossos: ens calen les ulleres per veure’ns-hi bé, els audiòfons per sentir, les dents postisses per mastegar, i el dolor de la pròtesi de maluc quan ha de canviar el temps. Però ho faig amb la il•lusió de tot un dia per endavant que no saps què et depararà. Jo, les hores que passen, les col•lecciono com si atresorés el més valuós – a la Mariona, l’aigua clara i la xocolata espessa.
En Pepet frega amb el tovalló la poma que li han servit i la mossega com aquell que reposa forces durant una excursió. Així que mira el forat que li acaba de fer, s’adona que tenia masover.
- Ah, renoi! I què hi fas tu, per aquí? – li diu al cuc que fa esforços per desempallegar-se de la carn dolça que l’envolta - . Vols dir que no t’avances una mica? Ja tindràs temps de rosegar-me la meva, de carn. En tindràs per donar i per vendre, i esdevindràs sa i ufanós. Que en són d’eixerits, aquests animalons que fiquen el nas en les entranyes del proïsme, tot cercant la sang ja quallada – i se li dibuixa un somriure de plaer que no acaba de lligar amb el desagradable discurs que acaba de dir en veu alta.
La Mariona se’l mira amb cara de fàstic, però fa veure que no ha sentit res i replica.
- Parlant d’animalons, no hi ha com la gosseta dels meus veïns quan salta pel prat i acaba furgant amb el morro les meves mans creuades sobre la falda, tot buscant una carícia d’amor renovat.
- Cert! És encisadora aquella ferum de podrit que els fan les potes dels quissos després de passejar-se per tots els bassals. A mi, aquesta humitat d’olor agre de natura madura, em trastoca el cervell, hi quedo enganxat com si fos una droga dura. No et passa, a tu?
La Mariona vol donar un tomb a la conversa, que per aquí no anem bé.
- El proper u de novembre visitaré el cementiri. És dia de difunts i porto unes flors a la tomba de la mare. Aprofito per deixar la làpida neta com una patena. No hem d’oblidar el record dels nostres avantpassats, no et sembla?
- Ho trobo perfecte. A mi, el que m’agrada dels cementiris és aquesta sensació d’oblit, de lletres rossegades pel vent i la pluja, amb les teranyines polsegoses que, qui sap, potser embolcallen les despulles d’un ésser desgraciat. M’agrada pensar que el terra que trepitjo ha acollit un ésser que fou viu i que ara és l’aliment que el nodreix – i dóna per acabat un manifest que signaria el zombi més agosarat.
- Només et falta parlar dels fongs i les molses que s’estenen arreu per culpa de la humitat persistent que envolta les pedres…ai, senyor - i fa una ganyota reveladora tot mirant al sostre.
- Com ho has endevinat? I no em deixo els ferros que composen tanques i forrellats, víctimes d’un procés de rovellament irreversible, com m’agrada de veure la seva descomposició lenta però inexorable, talment com si alliberessin les ànimes que pretenen tenir tancades – s’hi engresca aliè a qualsevol sentiment.
- No ets capaç d’imaginar-te un espai de pau on es recorda els qui ens han precedit en el temps, on contemplar les teranyines com figures simètriques increïbles que es teixeixen entre molses verdes i líquens de color pastel, exemples d’una nova vida? – nou intent de redreçar el diàleg propi de difunts.
- La fama dels qui allí jeuen es dilueix amb el temps, i les seves obres, si mai van ser reconegudes, qui sap si es consumiran a la foguera. Hahaha, quin destí més gloriós! Aquests finals devastadors són els meus preferits, t’ho ben juro! – i s’hi refà com el porc a la bassa de fang, quin cas d’home!
- Els llibres dels clàssics no moriran mai, i si s’estan a prop d’unes flames serà perquè es llegiran una tranquil•la tarda de tardor al costat d’una llar de foc ben encesa – respon ella amb cara de pomes agres.
- Això em recorda que sóc un enamorat dels quadres de natura morta, especialment els que retraten caixes de fusta corcades, de colors apagats, oblidades en un racó i que contenen cartes d’enamorats que s’han anat esgrogueint amb el temps, com ho han fet els cervells dels seus protagonistes, els quals ja no es reconeixen.
- Caixes de fusta velles? M’encanta de restaurar-les per recuperar la pàtina elegant de les coses antigues i senyores. I si mai les compro amb contingut, m’agrada rellegir els sentiments de compromís d’amor i de llarga convivència – i a la Mariona se li escapa un sospir revelador d’una quimera que es pensava a punt de fer realitat.
En Pepet fa un senyal al cambrer i paga l’àpat mentre li xiuxiueja a la Mariona un tètric propòsit.
- Anem a fer un volt? Voldria compartir la posta de sol, veure plegats com s’acaba el dia i fondre’ns en les ombres que senyorejaran la nit. Passarem pel parc on és un plaer sentir els crits de la canalla mentre juguen, els quals es van esmorteint per recordar-nos que estem de pas i que el temps tot s’ho empassa.
- Redéu, quines coses de dir! Però si cada cop vivim més anys i el jovent és la prova més clara d’un futur garantit! A veure si ens aclarim, del tot el que m’has parlat, es pot resumir en una paraula? Què és el que realment t’agrada? – respon, un punt desesperada.
En Pepet no dubta ni un segon i crida convençut:
- La tardor! Mariona, sóc un enamorat de la tardor! – i estén els braços, disposat a rebre la primera plantofada.
Ella se’l mira sorpresa i exclama:
- Cordills, Pepet, però si a mi també és l’estació que més m’agrada!
- Ho veus dona, ja tenim una cosa en comú! I si agafem un taxi i en seguim parlant a casa teva?
A la Mariona quelcom no li encaixa: està davant d’un cínic de marca, d’un pessimista conformat o bé d’un masoquista anarquista? Alhora el troba sincer i amb una empenta abassegadora. Alguna cosa li barrina pel cap, però no ho acaba de fixar. On ella veu blanc, ell ho veu negre? Fals, que a ambdós els fascina la tardor, però el que ella veu d’encisador en la paleta de grocs i granats de l’estació, en Pepet s’hi engresca pel to decadent i decrèpit de les fulles seques. Talment com si gaudissin del mateix paisatge, l’un s’hi esplaia per uns trets que la majoria qualificaríem d’agradosos, l’altre fa el mateix però per unes característiques diametralment oposades. Estarà relacionat amb allò de què els pols oposats s’atrauen? Està clar que ben bé oposats no ho són... Haurà de donar-hi més voltes per treure’n l’entrellat, l’originalitat d’en Pepet, a contracorrent en les seves apreciacions, és com un diamant en brut. Ah, l’amor…!