MAGNETISME INESPERAT

Un relat de: MariaM
Hi ha dies en què et despertes i tan sols posar els peus a terra et matxuques pensant, d’antuvi, amb tot el que has de fer, d’avorrit, durant la jornada; cras error. Primer, donar per fet que serà un mal dia, anodí, si més no, és una actitud poc positiva. Segon, després del primer impacte, de tocar els peus a terra, tot fent camí cap a la cuina, t’encares amb l’esmorzar, obviant les notícies anormals ja quotidianes i assumir-les amb la cuirassa posada, te n’adones que la teva realitat, el quefer del dia és prou suportable. Toca, doncs, revertir l’actitud; això no ho he pensat, però, ha fluid. I, després de fer quatre coses per casa, m’he trobat al carrer, vestida, es clar.
Dos dels encàrrecs, no val la pena dir-ne el que, els he enllestit prou de pressa. M’he dirigit a la primera cita; la programo un cop l’any. No tindré mai una boca vulgar, amb dents blanquejades, però, em cuido les que tinc. Amb la pandèmia la visita s’havia endarrerit. La d’avui ha resultat fallida. Em pregunten si m’he pres l’antibiòtic una hora abans; no ho recordava i no l´havia pres. He sortit tal com he entrat, sense que em toquessin, però, una mica empipada; he frenat per dintre, abans d’irritar-me i tot ha quedat entre el meu ego i jo, que sempre rondina quan l’aturo.
Em sobrava temps per la segona cita. He caminat, xino-xano, dubtant d’anar fins una botiga propera que m’encanta, però, he resistit la temptació. La Karina és una gran seductora i de ben segur que, d’anar-hi, em firaria. He badat, davant d’un aparador desconegut i poc després en sortia carregada amb una bossa. Compra molt discreta.
Pel que fa a la segona cita, ha estat més interessant. Tal com faig amb la boca, em controlo, també, el comportament de la memòria. En arribar, salutacions creuades amb la secretària, bata blanca i mascareta; espera moderada a la saleta i, finalment, rebuda pel doctor. Es mostra afable, amb un somriure als ulls; la clàssica bata blanca i la indispensable mascareta; la d’ells blanca, la meva blava per qüestió de conjuntar el color amb la meva camisa estampada.
Unes quantes preguntes que li donin la pista per encertar la procedència de les llacunes o absències de memòria, que és l’objecte de la meva visita i del que em queixo. Em diu si recordo com fer l’arròs de llamàntol, li dic que no n’he fet mai. Si quan cuino recordo la recepta, tampoc. No val, pel que guiso no em cal. Ens hem mirat, i hem rigut, els dos amb ganes. Soc un cas, ho sé, i ara ell també.
Com que el tema gastronòmic no molava, l’hem deixat sense pena. Tot tantejant, m’ha parlat de la bondat de la musica; bona companyia per a la creació literària, que em sembla tinc encallada. Aquí, sí, que ens hem entès!
I, tant ho haurem fet que, en arribar a casa, he recuperat les ganes de parlar de quant n’és de curativa una conversa clínica amb un bon professional, capaç de desencallar una ment entossudida, que no massa emmandrida, tal com, en principi, m’ha diagnosticat. La RMN ho confirmarà.
No estic amoïnada. La visita se m’ha fet curta. Si no fos pels obstacles que, sovint, es posa un mateix, li hagués proposat de continuar parlant tot prenent un mos, era l’hora; també podia ser un cafè, o un tallat amb sacarina. No he dit res d’això i ens hem acomiadat fins aviat.
En arribat a casa no he perdut el temps. He demanat hora per fer-me la RM, amb pressa. Calcularé i demanaré visita, perquè “l’aviat” sigui el més proper possible.
I no estic amoïnada, ja ho deia. Gaudeixo, i no ho amago, del magnetisme, que se m’apoderà. I no és freqüent. És més llarg d’explicar que de sentir. Paraules encertades, escaients. Mirades intel·ligents i poca cosa més.
Magnetisme inesperat. Un petit regal, que se’ns ofereix de sobte, ni que sigui en una sola direcció.

Comentaris

  • de metges, rutines...[Ofensiu]
    Atlantis | 03-06-2022

    Aquest magnetisme que s'ha creat entre el professional i tu, no sempre es dona. Enhorabona per trobar-lo i també per la teva actitud. Hi ha una fina ironia en tot el relat, que m'ha agradat i en més d'un moment m'hi he sentit identificada. Jo tampoc he fet mai arròs amb llamàntol!!!

  • Disc dur[Ofensiu]
    Montseblanc | 31-05-2022

    Si el disc dur del nostre ordinador té una capacitat limitada, com no la de tenir el nostre cervellet, que pel treball viu colpejat per les desgràcies de la vida i malalties vàries. M'imagino una habitació molt gran, plena d'arxius, sense gaire ordre i fulls que se'ls hi va esborrant el que tenen escrit. Inquietant i real, el teu relat.

  • Absències de memòria...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 30-05-2022 | Valoració: 10

    En tant que descrius, comuniques poca cosa. Un relat per a pensar seguit, seguit. És com si amagares algunes coses, que no vols dir. El petit real no es troba què és.
    Molt interessant, en tot el seu contingut.
    Cordialment i fins a l'altra. En tinc un nou poema, que pot ser que t'agrade. Gràcies.

  • Ensenyar i amagar.[Ofensiu]
    SrGarcia | 30-05-2022

    Amb els anys tot són xacres; això de perdre la memòria és una de les pitjors.
    Un relat amb molt interès. Podria ser un assaig i explicar les coses directament, però és millor així, mostrant sense explicar.
    El pas del temps i la soledat poden portar a tenir pensaments molt negres que no fan més que empitjorar les coses. La narradora mostra una bona actitud, gaudint dels bons moments inesperats: "Paraules encertades, escaients. Mirades intel·ligents i poca cosa més.
    Magnetisme inesperat. Un petit regal, que se’ns ofereix de sobte, ni que sigui en una sola direcció."
    Un bon relat que ensenya i amaga moltes coses.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: