l'urpa del felí (III)

Un relat de: quetzcoatl

Al sortir de nou a la platja, la nit havia caigut com una bufetada freda i s'havia estès, oberta, sobre la mar.

A través de pinzellades de jade negre, el cel estrellat s'havia volcat sobre els límits de l'aigua, a punt de donar pas al déu Huitzilopochtli. Ehecatl m'esbullava els cabells sobre la cara.

Quan la vaig veure allà al fons, a punt de besar l'horitzó, un calfred em va travessar l'espinada.
Coyolxauhqui: els seus braços en alt, acariciant la nit; un somriure maliciós, de comissures perfilades, brillant en la foscor.
Prenia dimensions quasi humanes, com la llum d'una tarda acariciant la corba d'un pit. La llum d'un pit inflat de vida, refulgent i maternal, i alhora l'esclafit d'una altra llum penetradora: el membre fred i dur esquerdant la nit, lluent de desig.
En el seu somriure lunar vaig llegir la dualitat, la mateixa dualitat que havíem format el felí i jo endins del bosc.

La brúixula del meu pubis assenyalava l'astre amb fermesa, tota jo posseïda pel magnetisme que desprenia; em vaig asseure a la sorra contemplant-la, gronxant-me endavant i endarrera com les ones.
El seu bany de llum fèrtil em besava la pell com ho havia estat fent unes hores abans sense que me n'hagués adonat, quan Ocelotl i jo érem un sol nus d'ànimes entortolligades.


I allà, o el no-res s'amarava de tot, Coyolxauhqui em va parlar del fill que jo estava gestant. Es diria Oxomoco i seria el primer humà mascle del cinquè sol, perquè així ho havia manat Quetzalcoatl. Oxomoco creixeria i quan fos com jo, procrearíem i faríem un grup. La idea em va divertir, i recordar el contacte amb Ocelotl em va encendre les galtes i els ulls em brillaven de desig; repetir allò amb Oxomoco, doncs, segurament seria una experiència semblant.

Coyolxauhqui em va dir que li contés nou somriures com el d'aquella nit abans de tornar. I així, misteriosa, maliciosa, es retirava a embriagar altres geografies: ratllant l'horitzó amb la cruel passió de la bellesa.



Sobre la geografia del meu cos, i el de les corbes de la Loma selvàtica, despuntaria un dia blau que alguns s'atrevirien a descriure com la llum de la pau.
És clar que llavors no sabíem que seríem una colla de titelles, joguines dels déus , ni tampoc que Quetzalcoatl no havia encertat del tot en la seva alquímia.


*

Nou llunes després Coyolxauhqui es reflexava en el mirall del meu ventre inflat.
Amb tot el dolor amb que antagònicament s'hauria pogut comparar el plaer que vaig sentir durant la nit amb Ocelotl, vaig parir el fruit d'aquell conjur. Era petit, arrugat, escandalós i dependent, però jo ja l'adorava amb un amor desconegut. Oxomoco.


**


Els humans vam poblar la Terra sota la mirada incrèdula dels déus, que no s'esperaven que procreéssim tan ràpidament. En part per posar a prova la nostra devoció, i en part per controlar la nostra desbordant demografia, sovint ens demanaven sacrificis humans que havíem de complir si no volíem ser castigats. Prou aviat, però, vam aprendre a dominar altres tribus a les que sotmetíem al nostre poder; i així els sacrificis no havien de sortir d'entre els nostres.
Despreciàvem la Terra amb la nostra ambició, explotant-la pel nostre propi gaudi. Potser Huitzilopochtli ens hauria hagut d'expulsar a tots cap al cel, convertint-nos en estrelles, com va fer amb Coyolxauhqui quan aquesta va intentar matar la mare d'ambdós, Coatlicue; ara Coyolxauhqui és una lluna preciosa i brillant, però ja no té poder sobre la Terra.
O potser els déus es divertien veient com sols ens precipitàvem lentament cap a l'abisme.


***

Ara sóc jo, filla de l'aigua i la terra, del vent i el blat de moro, de l'àliga i l'escuma, qui t'invoca de nou, Tonacatecuhtli.
Ja hem causat els danys irreversibles que no ens podrà perdonar mai la nostra mare.

Al límit del món, mirant l'abisme, t'invoco de nou, Tonacatecuhtli: creador de tot, creador primer, creador per sempre; artista de Vida.
Dóna'm la llum d'un sisè sol i la metamorfosi del cos; d'una nova ment creadora d'un nou ordre d'humans que aprengui a respectar la Terra.

Em sacrifico davant teu i m'atenc al fat que tu em corresponguis.


****


Els terratrèmols del meu cos m'esberlen la pell, d'on en broten plomes verdes i brillants. Borrissol d'ocell em pobla els cabells; en la foscor creadora veig Tonacatecuhtli.

La pell daurada se m'endureix i se m'escata: grisa, verda, argentada i rèptil. L'oceà esclata dins els meus iris quan obro els ulls. Un sol fresc i nou com el rovell d'un ou acabat de trencar.
Ehecatl em besa el rostre i jo m'allibero d'un crit que em buida els pulmons dilatats, que s'omplen d'un aire rejovenit. I els déus somriuen.


I marxo, sigilosa, silenciosa, acariciant amb el ventre la nova terra, reptant sobre els seus llavis tendres, en busca dels fonaments del nou ordre. Una nova Cipactonal que pareixi un nou Oxomoco; un fill que la respecti.

I sé que voltaré molt abans de trobar el que necessiti per crear-los; i potser per això marxo en ziga-zagues, sense saber per on començar: potser, avui, més indecisa que mai...



- fi -

Comentaris

  • es mereixen [Ofensiu]
    blaumar | 27-11-2005

    lectura lenta i digestió intel.ligent, per no deixar escapar els matisos que a cada ziga zaga brodes als racons de la història

    Decidiment em recorda l'alabastre, negre i suau a l'hora.

    Una abraçada

  • Ostres quetz[Ofensiu]
    Màndalf | 26-11-2005 | Valoració: 10

    M'estic acostumant a la teva prosa melosa com una mosca llaminera.
    Durant els tres relats ens has estat descobrint la concepció i el naixement de la humanitat des del punt de vista de la mare de tots els homes, segons els azteques. Molt bé la teva història i el fluir que li has sabut donar. Reconec que la web m'ha ajudat a entendre-ho millor. Pels qui hi estiguin interessats:
    http://members.fortunecity.es/kaildoc/tenochtitlan/tenochtitlan.htm

    I al final resulta que els déus es plantegen un nou ressorgiment, la cinquena generació tampoc hem fet el pes, ja no donem per més i es necessita un sisè sol... què hi farem, segur que tenen part de raó els déus.

    Gràcies per la teva història; ara conec millor els teus orígens ;-)

    L'esmuarrakador emmascarat

  • Bravo![Ofensiu]
    Underneath | 21-11-2005

    No rasco bola de mitologia precolombina, però independenment d'això, aquest relat té magia...
    És com un Mecanoscrit del 5è origen, versió Asteca. I molt ben introduit el missatge ecologista que crec que hi ha... i sino, jo li veig, que hi farem...

  • molt bé noia[Ofensiu]
    neret | 20-11-2005

    no m'he llegit l'explicació sobre la mitologia azteca de la introducció i no sé si només has guarnit una llegenda o si hi ha part de collita pròpia, però en tot cas t'ha sortit un relat molt bo.

    He llegit algun comentari que et deia que el llenguatge era massa elaborat per una història d'intriga, la veritat és que a estones el relat es espés de llegir, però això trobo que no és una mancança, sino que exigeix més del lector. Definitivament, és un relat per imprimir-lo i assaborir-lo.

    records a la samarkanda centreamericana :-)

  • Mon Pons | 19-11-2005 | Valoració: 10

    Els teus escrits responen a una doble evocació: per una banda, un llenguatge humanista i científic i per l'altra, estètic. Una multiplicitat d'aspectes i qüestions que s'obren als nostres sentits. Un nexe compromès a seguir llegint-te amb plaer perquè volem aprendre de tu. Doncs, en la teva escriptura, hi podem veure un reflex. Té un reflex en múltiples ordres de la quotidianitat, i dels quals i en conseqüència, aquestes històries que ens mostres no són més que una mostra.

    Estàs creant, como una bruixa, alguna cosa imprevista, davant els nostres ulls; alguna cosa que no prové com a deducció directa del que ja existeix, alguna cosa que desborda al marc del què hauríem d'esperar. Et felicito de nou. La meva ment acull tot el que els meus sentits perceben i encara ho retenen en diferents nivells.

    Perquè tu veus i vius el món. He sentit a dir que per veure el món cal cercar la llum. Per viure el món cal ésser una mica boig. Per fer res que millori el món cal estar enamorat...

    "La confessió de l'enamorat.
    La promesa de l'amic.
    El monòleg de l'artista.
    El volcà del poeta.
    Tot altre soroll serà aturat per la remor d'aquestes canyes, verdes canyes de riu."

    Molts petons!

  • si em permeteu[Ofensiu]
    instants | 18-11-2005

    trobo a faltar una altre quetz.

    Una abraçadota

  • Hola Quetz.[Ofensiu]
    brumari | 17-11-2005

    Una gènesi i una apocalipsi molt menys infantils que les judeocristianes.
    Al final, un nou origen carregat d'incerteses.
    El teu relat és dels que es poden somiar.

    Petons

  • En ulls s'hi reflecteix una energia llegendària.[Ofensiu]
    Jofre | 16-11-2005 | Valoració: 10

    Gràcies Quetzcoatl per aquests tres episodis magnífics explicats amb el teu segell inconfusible.

    He de dir-te que els pròlegs de la II i III part m'han agradat moltíssim.

    Ben seqüenciat i sense oblidar la genuïna facilitat per la sensualitat (molt explícita) que sempre són un requisit per immergir-nos en aquests mites.

    Sí, també m'ha interessat que expliquessis que quan l'Imperi estava consolidat la majoria de sacrificis es feien amb els captius de les tribus i civilitzacions veïnes.

    Una abraçada!
    Bones trilogies, Quetzcoatl!
    Endavant!
    :-)

  • ¿Qué ja has quedat amb el xamàn[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 16-11-2005

    de qui parlaves fa un temps al forum?.

    Ho dic per lo molt que té de viatge iniciàtic el relat (3 en 1). Mentre el llegia en venia el record dels ritus d'iniciació a l'ayahuasca o a aquells bolets tant divertits dels que no recordo el nom.

    La transformació. Trovar el teu propi animal. Ser un amb ell. Descubrir que som una sola cosa, humà i animal, en el moment en que també és transforma el dia. L'unió entre el ying i el yang, que dirien els orientals.

    Tinc que reconeixer que llegir-lo m'ha fet recordar un temps en que la magia del mon era part habitual en la meva vida. La força de la natura és present a tot arreu, peò si volem combregar amb ella no ens queda més remei que trovar-la en indrets aparats.

    En fí.

    Quan tornis a veure el teu felí, saluda'l de part meva.

    Una abraçada, quetzcoatl.

  • un viatge pel temps...[Ofensiu]
    ROSASP | 15-11-2005

    La lluna és la missatgera, la que controla els cicles de la dona i els moviments de les marees. Ella és qui li fa comprendre la importància de la seva missió. Començar a fer néixer un nou món, un camí que ni li fa por i que acull amb alegria.
    Però els homes dibuixen lentament la seva pròpia destrucció; potser els dèus ja ho sabien, potser se'ls en va anar de les mans la força dels seus designis.
    Una altra oportunitat tornarà a néixer a la llum d'un sisè sol i potser déus i homes aprendran una nova forma de conviure, però res està escrit i potser hauran de passar molt sols i moltes llunes per aconseguir l'essència de la saviesa i l'equilibri.
    Saps, moltes vegades penso que els cicles es repetiran i la terra ressorgirà de les cendres les vegades que facin falta i tot començarà de nou des de l'inici. Sóc tan somiatruites que en el fons "crec" o vull creure" en la humanitat.

    Gràcies pel teu viatge des de l'inici del món, fins a la intenció de trobar aquesta llum que algún dia ens faci de guia.

    Molts petons!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de quetzcoatl

quetzcoatl

90 Relats

822 Comentaris

161641 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.

D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.

Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.


Espero que us agradi algun dels meus relats!

teaspoontrader@gmail.com