l'urpa del felí (I)

Vaig arribar a la discreta desembocadura del riu, que sorgia d'un bosc frondós i humit. El cel s'havia tenyit d'un to groguenc càlid des que havia fet el darrer pas que em separava de la clariana, donant un aire una mica malencòlic a aquell deslliurement d'aigües.

No havia topat amb ningú durant tot el camí que em separava del poble i, ara, des d'aquest racó, no es veia un sol senyal humà. Això em va posar contenta. Volia estar sola. Vaig fer una última llambregada a la sortida del sender, recordant els detalls que havia registrat durant el passeig, per si tornava a les fosques. Durant el camí, que em va semblar llarg, més d'una vegada havia dubtat si m'hauria passat de la marca; però en arribar a aquella petita clariana es van esvair tots els dubtes: a la tercera roca grossa del darrer gorg hi havia la cara esculpida per Quetzalcoatl, i vaig saber amb certesa que havia arribat al lloc indicat.

Vaig deixar la roba i les sandàlies al sarró i ho vaig penjar d'una branca, rere uns matolls. Res d'allò em feia falta.

*

El primer contacte amb l'aigua em va estremir sencera. Quan havia estat l'última vegada que m'havia banyat amb Tlaloc? El record de sentir-lo endins i arreu, en les entranyes i entre els cabells, m'encenia.
Vaig començar a pujar pel riu, acostumant els peus a la nuesa i a les pedres arrodonides, començant ja a sentir el descans d'haver trobat l'indret. L'aigua em lliscava riallera entre els peus que s'anaven familiaritzant a les textures i a mantenir l'equilibri. Notava com se m'aguditzaven els sentits ràpidament.
Els arbres de la ribera s'agenollaven al llit del riu, bevent pacients la saba cristal.lina que corria riu avall, intuint que aquella font de vida era venerable; i hi enfonsaven, com mans, les arrels, per xopar-se'n.

La pujada era quasi tota a la penombra, perquè els arbres eren alts i la vegetació espessa. De tant en tant, però, s'obrien petites clarianes i a cada una d'elles el cel havia pres un to diferent. També era més senzill, llavors, veure els perfils dels monos rugidors passejant-se per les copes més altes, aprofitant la darrera llum per alimentar-se; i el vol de les darreres aus que o bé es resguardaven o bé es llevaven per desfer-se en la nit.


Vaig fer una pausa per escoltar com el meu cor bategava excitat, quan de sobte em va donar la sensació que algú m'havia estat seguint.
No es veia a ningú. Podria ser que algú hagués arribat fins allà, des del poble, però seria estrany que no m'hagués dit res. També podria haver estat algú de la Loma, tot i que a aquelles hores no tenia massa sentit. De tota manera no veia a ningú, i vaig seguir pujant amunt.

Tenia els pèls del cos eriçats; tota jo atenta a qualsevol percepció estranya. I sí, seguia notant com no estava sola; i les narius, completament obertes al món odorífer, se m'inflaven cauteloses: captaven alguna cosa.
Era una olor fortament animal, cada vegadada més pronunciada, amb un punt de fortor i un punt de dolç; de caliu mamífer.
Ja no em sentia perseguida però sí estranyament observada.

Els sons de la natura havien començat a dividir-se amb molta claredat i s'ordenaven de nou seguint qui sap quines partitures, creant una harmonia misteriosa i tranquil·la, som si es tractés d'una dansa on cada element fóra un gir concret, un pas definit, un instrument sublim i únic: la falguera acariciada per l'aire, l'aigua escorredissa per sobre la roca, la que s'enfonsava en la gruta, les granotes i els gripaus fent escales, el rugit malencòlic d'un primat, els grills marcant el compàs...
M'havia quedat una bona estona quieta, sentint com la música es filtrava endins la pell; allà hi convergia una bellesa que quasi feria l'ànima, en una sàdica sensació d'inquietud, passió i amor: d'harmonia massa perfecta.

Vaig seguir caminant fins la bifurcació del riu, coronada per una clariana, on dos cabals s'unien abraçant una gran roca que havia caigut just al mig: com per disposició divina; un ull de pedra escupit per la muntanya, coberta de molsa. Em va semblar un bon lloc per asseure'm a esperar la nit.
Els músculs se'm relaxaven i tot el meu cos seguia obrint-se als sentits. El bosc xiuxiuejava aquella melodia dolça i embriagadora; les gotes esquitxades sobre la vegetació del riu brillaven amb els reflexos d'un joc de llums màgic; les lluernes s'inflaven com petits focs intermitents, hipnotitzant-me.


De sobte vaig veure passar entre les falgueres una ombra sigilosa. Vaig aguantar la respiració i afilar la vista.
No em va caldre fer masses deduccions: la presència que havia notat fins llavors havia pres forma i s'havia deixat veure uns instants.

Vaig quedar-me quieta, escrutant l'indret on l'havia vist, però eren tantes les ombres que s'havia pogut amagar a qualsevol lloc. Semblava, però, que la melodia que fins llavors era clara s'hagués difuminat i en canvi els grills freguessin les ales amb més inquietud. Però no el veia.
El cel va captar la meva atenció durant uns moments: era d'un violeta espectacular, clapat de núvols esponjosos i ataronjats; aviat es faria fosc. Vaig respirar fondo per omplir-me de la primera brisa del crepuscle, del primer i esperat bes d'Ehecatl, però em va sorprendre de nou l'olor de l'aire, entre agra i càlidament dolça, com la llet reposada. Intentava identificar aquella flaire amb algun mamífer conegut, quan vaig notar el seu alè pesat al clatell.


Llavors van passar moltes coses. Em vaig girar espantada per trobar-me amb els ulls ambrats, entreoberts, d'un felí enorme, negre, amb les orelles baixes i tenses, uns ullals de mareig que brillaven.
Vaig anar per fer un salt i baixar per davant de la roca, però no vaig tenir temps: quatre urpes afilades se m'avançaven, estripant-me la pell de l'espatlla, i el crit que vaig deixar anar va reverberar només uns breus segons abans de ser completament absorbit per la frondositat del bosc.

Estesa sobre la roca, de cara amunt, la ferida em coïa i em semblava que m'havia dislocat l'espatlla; no em podia moure. Em trobava allà estirada, sentint-lo encara molt a prop, i mirant estúpidament les primeres estrelles d'aquella nit que seria molt, molt llarga.