L'últim paga.

Llegir “Últim paga” és com mirar un cadàver literari intentant fer-se el simpàtic: un embolic macabre de jubilats obsessionats amb la mort, explicat amb la subtilesa d’un manual d’instruccions d’aspiradora.
La història pretén ser humorística i crítica, però aconsegueix només que el lector se senti incòmode i avorrit alhora.
La combinació de suïcidis “assistits” i càlculs de supervivència sembla més un exercici de comptabilitat mortuòria que un relat amb sentit, i els personatges són tan freds i caricaturescos que fins i tot un pòster de zombis té més empatia.

És un text que es pren seriosament, però que falla miserablement a l’hora de transmetre qualsevol emoció o enginy; llegir-lo és com ser convidat a una festa on tothom ja s’ha anat…

...molt bo en el continent i en el contingut. Tractes amb un punt d'humor i originalitat, especialment el final, un tema punyent i de debat constant: el dret a decidir plegar i ho proposes com un projecte solidari! Ah! La pandèmia va trencar moltes coses i també l'equilibri natural demogràfic i va engegar a "pastar fang" el projecte del club dels suïcides!
M'ha agradat, molt, i ho he fet constar.

Amb total cordialitat

Sí, entenc que l'eutanàsia activa requereix de professionals de la salut que acompanyin qui vol marxar d'aquest món, però el suïcidi també té opcions individuals (no cal posar exemples). Assabentats d'aquestes darreres, hom pot prescindir de l'altre. En qualsevol cas, això del suïcidi és un mal tràngol t'ho miris per on t'ho miris, i potser no haver de recórrer a ell també seria una bona alternativa. Per cert, m'ha fet pensar en la paradoxa del barber (qui l'afaita a ell?).

El final de la vida sol ser complicat. Tal com expliques compartir el darrer pas és difícil.