Ludi nocte

Ludi nocte.

L’ Adriana tenia vuit anys el primer cop que la seva mare, Claudia, la va entrar portar al Colisseu.
Fascinada observava els combats de gladiadores amb molta atenció. Cada gest, cada moviment. Els braços robusts d’aquelles dones alçaven unes espases pesades amb una fortalesa i seguretat que esberlaven l’aire calent del circ. Els seus cossos lluents, il·luminats per les torxes, amarats de sorra, suor i sang de les ferides, no es rendien mai. Aquells salts per esquivar l’arma rival i aquells girs estratègics per acabar amb la contrincant, transformaven l’emoció en un art.
Els seus escuts pel davant i el seu coratge les convertia en gairebé immortals davant la mirada intensa de la petita guerrera.
Claudia intuïa que la filla voldria convertir-se en una d’elles i que ella poc podria fer per detenir-la. L’any 193 d.C. els mateixos emperadors Cómodo i després Septimio Severo estaven disposats a fomentar l’atletisme femení com ja es feia a Grècia cada quatre anys en els “Jocs Hereus”, un jocs dedicats a la seva deesa Hera.
El somni de la petita esportista, que ja anava esdevenint una doneta, era algun dia poder participar d’aquells jocs en aquelles terres llunyanes amb un equip de noies preparat per ella i competir amb aquelles espartanes que, havia sentit, eren invencibles.
Però la Roma d’aquell moment no concebia el món de l’espectacle com un afer propi de la classe alta i molt menys per les dones, ja que es considerava indigne.
En Marco, el marit, estava molt enfadat amb la Claudia per permetre que la seva filla hagués convertit la casa en un ludus per les nenes de totes les classes i com era senador va vetllar per la suspensió d’aquestes practiques. L’any 200 d.C l’emperador Septimo Severo va prohibir qualsevol esport per a les dones i acabar així amb la polèmica que generava.
L’Adriana amb quinze anys d’edat va veure esmicolar-se tots els seus somnis en l’arena i va haver d’esperar 1800 anys per veure’s dignificat l’esport femení.


Pseudònim
Blanca