L'ombra

Es projectava amb una nitidesa que esgarrifava. Una forma humana en moviment. Cada nit, a la mateixa hora. Esporuguit, em cobria amb la flassada per no veure-la. No gosava dir res als pares. Sempre em deien que havia de ser valent, que si veia quelcom que m’espantava havia de fer-li front, plantar-li cara.

Així doncs, a la quarta o cinquena nit, no ho recordo ben bé, em vaig alçar del llit disposat a descobrir l’origen i el significat d’aquella silueta fantasmagòrica que, desplaçant-se per la paret de la meva cambra, em resultava tan esfereïdora. Les cames em feien figa però ho havia de fer.

I abans ho hagués fet. La imatge que tant em pertorbava no era més que una ombra, la que produïa un veí des de l’altra banda del pati de veïns. Les nostres galeries donaven davant per davant. L’home ─els pares me n’havien parlat─, era un sastre i tenia el taller a casa seva. Pel que semblava, doncs, feia hores extres, aprofitant la tranquil·litat de la nit. Un llum potent projectava la seva ombra tot just a la paret de la meva cambra, aprofitant que res barrava el pas al raig lluminós d’aquestes caloroses nits d’estiu, nits de cortines, finestres i portes obertes. La llarga distància que ens separava amplificava i distorsionava els moviments, que esdevenien en una imatge aterridora.

L’endemà, alleugerit, els ho vaig explicar als pares, Volia demostrar-los que havia estat valent. Però, tot d’una, vaig empal·lidir en sentir la resposta del pare.

─L’home del davant? El sastre? Però si aquest home és mort i ben mort. Fa dies que el varen trobar estès al terra. Tu i les teves bestieses!

Ara és amb mi. No el sastre, sinó el seu botxí. Fa temps que ronda pel barri. Un cop feta la feina, casa nostra era el seu proper destí. L’ombra el va deixar entrar. M’ha dit que ara és el torn dels meus pares. Em sembla que no els diré res.