Llop

LLOP 

El cap va davant, el primer de quatre, entre els quals hi ha una femella que ha deixat els tres menuts a la llobera.
No ha estat l’udol del cap, que els ha posat en marxa, més aviat el rosec a la panxa: La fam que agullona.
De tant en tant, ranqueja. Li ve de lluny, el mal. Una ferida de guerra. 
Encara és negra nit. 
Fent drecera arriben quan clareja a una plana herbosa que fa graó al baixant de la muntanya, abans que aquesta s’aboqui a la vall. 
S’atura i s’aplana entre l’herba, manant als altres que facin el mateix. El flaire d’un ramat d’ovelles els arriba barrejat amb el del pastor que les guarda. Encara fa fred. El cus dormita aclofat a les cendres del foc apagat. Les quatre ombres s’arrosseguen panxa a terra cap a l’agosarada ovella que s’ha separat un tros del ramat.
Està cansat. Quelcom li anuncia que deixarà de manar. El pèl de l’esquena se li eriça, les orelles, dretes, giren d’ací cap allà captant l’alè de l’ovella, així com el despertar del bosc que han deixat al darrere. 
El seu gruny llança el senyal d’atac. El cos elàstic es projecta d’un salt damunt l’ovella babaua. La tomba, i d’una queixalada li arrenca mig coll. 
Ni un esbiec alerta el gos. 
Treballen en equip desfent la peça. Les entranyes són devorades allà mateix. L’ovella, alleugerida de pes és arrossegada muntanya amunt, cap al bosc. 
La llopada s’està repartint el trofeu entre els arbres quan, de sobte, un gruny els para en sec. Un llop jove, de llom negre i ulls petits, se’ls ha plantat davant mostrant les dents serrades sota el musell arremangat. 
Amb tot el coratge que li queda, el líder se li enfronta, grunyint ell també; o lluita o es dóna. Ho sap.
La femella fa un plany. Ell entén que és l’adéu, que es deu ara als llobatons que li xuclen la llet.
Llavors esclata l’escena de la rebolcada a fi de marcar-se les dents l’un a l’altre. El llop vell acaba a terra oferint-li la gorja al nouvingut. 
Sense matar, el nou líder menja.

Pseudònim
MOSTELA